Les motocicletes, preparades especialment per a la pràctica d’aquest esport, són molt lleugeres, sense seient i amb les rodes mig desinflades. Inicialment, eren motos de quatre temps, fins que arribaren els models de dos temps. Les zones del recorregut són non-stop i es caracteritzen per estar plenes de roques, troncs, bassals, rius, arrels, etc. Tot i que no es cronometra, hi ha un límit de temps generós per a completar cada zona. Els pilots surten d’un en un, per torns, i tenen tan sols una oportunitat de superar els obstacles. Generalment, les proves consten de tres voltes. Tots els pilots duen una targeta, en què els jutges marquen els punts d’infracció comesos quan el pilot toca a terra amb el peu. D’aquesta manera un peu és un punt, dos peus dos punts, tres peus tres punts, etc. El pilot amb menys punts guanya la prova. Una puntuació de zero s’anomena netejar la zona, mentre que una de 5 punts és coneguda com fiasco. Han derivat del trial les modalitats en pista coberta de motociclisme, el trial amb bicicleta (bicitrial), amb sidecar (sidecar trial), amb cotxe 4 × 4 (autotrial) o amb camió (truck trial o LKW Trial). El nom trial prové de l’anglès i significa ‘prova’ o ‘assaig’ i actualment és el derivat del nom original, observed trial. Té el seu origen al principi del segle XX a Anglaterra, concretament a les zones rurals. Practicat inicialment com un entrenament per a pilots d’altres disciplines, ja que prioritzava l’equilibri i millorava el nivell de pilotatge, a poc a poc s’anà introduint arreu d’Europa. Tot i que a les illes Britàniques els primers Sis Dies d’Escòcia de Trial daten del 1909, no fou fins als anys seixanta que la Federació Internacional de Motociclisme impulsà la primera competició, la Challenge Henry Groutards, en honor a un dels seus valedors, i que acabà convertint-se en el Campionat d’Europa (1968) i en el Campionat del Món (1975), anomenat X-Trial en la seva versió en pista coberta (2011).
Motociclisme