Sacerdot (1895), fou catedràtic d’àrab a la Universitat de Madrid (1903). Publicà la tesi doctoral sobre la dogmàtica moral i ascètica d’Algatzell (1901). Es dedicà a la investigació de la filosofia i de la teologia musulmanes —és autor de nombroses monografies sobre ibn ‘Masarra, ibn Bāǧǧa, ibn Ṭufail, Turmeda, etc.— i a l’estudi de llurs influències sobre l’escolàstica del s. XIII, sobre Ramon Llull i Dant (La escatología musulmana en ‘La Divina Comedia', 1919). Des del 1934 fou director de la Real Academia Española, a la qual havia ingressat el 1915. Dirigí la revista Al-Andalus des del 1932 fins a la seva mort. De la seva producció destaquen els 5 volums d'Abenházam de Córdoba y su historia de las ideas religiosas (1927-37).