Inspirat en la lingüística de Saussure i Bloomfield, fou el fundador de la revista “Théâtre Populaire”, impulsor del moviment de la “nova crítica” i director d’estudis de l’École Pratique des Hautes Études. La seva obra va des d’una reflexió sobre la condició històrica del llenguatge literari ( Le degré zéro de l’écriture , 1953) i la temptativa de constituir una semiologia de la moda ( Système de la mode , 1967) fins a demostrar la pluralitat significativa d’un text literari i la sobrevaloració del “text” en lloc del “signe” ( S/Z , 1970; Sade, Fourier, Loyola , 1971; Le plaisir du texte , 1973, etc). Són especialment significatius els seus reculls d’assaigs ( Mythologies , 1957, i Essais critiques , 1964), ultra els estudis sobre Michelet i Racine. Algunes obres reflecteixen la seva crisi com a creador: Roland Barthes par Roland Barthes (1975), autobiografia irònica; Fragments d’un discours amoreux (1977), semiologia del sentimentalisme; Leçon (1978); Sollers écrivain (1979). En La chambre claire (1980) hom troba, lluny d’una anàlisi teòrica, una interpretació afectiva de la fotografia. Entrevistes seves han estat recollides en Le grain de la voix (1981).
Roland Barthes
© Fototeca.cat
Crític literari i sociòleg estructuralista francès.