La capital és Bilbao. És de relleu muntanyós, amb plecs simples i regulars d’estil juràssic, amb orientació NW-SE o WNW-ESE, pròpia del País Basc. L’eix de la regió és l’anticlinal de Bilbao, que s’estén des d’Elorrio fins a Galdames i segueix el sinclinal de Biscaia, amb dos feixos de plecs estrets de vergència contrària (oest i est) que enquadren una depressió (la “Busturia”). El sinclinal de Biscaia s’acaba entre Algorta i Plentzia, i en l’últim tram s’hi ha instal·lat la ria de Bilbao. Damunt la mar s’acaben els anticlinals projectant sortints i caps a la costa, com el cap Matxitxako. El relleu és modelat per dues cadenes muntanyoses separades per la conca de l’Ibaizabal. Les serres del nord (Arno, Kalamua, Oitz, penyes de Lemona, Bizkargi, Berriaga, Muñarrikalanda) formen el vessant dels petits rius costaners, i les del sud (serres d’Anbato [Amboto], Alluitz, Urkiola, Mugana, Gorbea) formen el límit sud-oriental de Biscaia, que limiten al sud el corredor prelitoral i constitueixen la divisòria d’aigües. Els rius segueixen les línies estructurals, llevat del Nerbion, que travessa els eixos muntanyosos en el seu curs alt i mitjà en direcció transversal i obre una via de comunicació vers Àlaba, la vall de l’Ebre i la Meseta. Biscaia és tributària hidrogràficament de la mar Cantàbrica, amb rius curts i amb força pendent aprofitats per a la hidroenergia. Les dues conques principals són les de l’Ibaizabal i del Nerbion, que, unides, formen la ria de Bilbao, que s’estén des de Bilbao fins a la desembocadura (uns 15 km) i que flanquegen Portugalete i Areetza. El riu Ibaizabal, prolongant la direcció de la ria de Bilbao i el tram inferior del Nerbion, penetra terra endins en forma d’una llarga vall que rega una comarca agrícola (merindad de Durango). A l’oest, el riu Kadagua prolonga la depressió fins a la vall de Mena, per on es comunica amb Burgos. De les serres del nord baixen el riu Mundaka, que desemboca a la ria de Gernika, i el riu Butron, que desguassa a la badia de Plentzia (Gaminiz). El litoral de Biscaia (80 km) és escarpat, amb espadats, caps (Matxitxako), ries petites (Ea) i d’altres de més grans (Gernika, Plentzia, Somorrostro). També hi ha petits illots costaners (San Nicolás de Lekeitio, Sandiandere, Gandiandere, Txatxarramendi, Izaro i Bakio). El clima, oceànic amb influència mediterrània, és temperat, humit, amb pluges abundants i petita oscil·lació tèrmica anual. La superfície forestal és considerable (unes 145,40 ha) i el pi insigne, introduït pels humans, n'ocupa la major part. La roureda humida és la comunitat vegetal més característica, bé que també hi ha fagedes i comunitats de degradació. L’extensió conreable és el 30% del territori, i tradicionalment l’agricultura és organitzada a partir dels baserri (masies pròpies del País Basc), amb un cooperativisme agrícola molt desenvolupat (moresc, fesols, patates, xacolí, farratge, pomes [sidra] i naps per al bestiar); a l’alta muntanya es fa sègol i pastures. El bestiar boví és la base de l’economia dels baserri biscaïns, que produeixen carn i llet per proveir Bilbao i la concentració urbana de la conca del Nerbion. Hi ha també bestiar oví, porcí i avicultura per a carn i ous. Els importants jaciments de ferro de Somorrostro foren explotats intensament a la segona meitat del segle XIX per companyies angleses que exportaven ferro. Els vaixells portaven el mineral cap a la Gran Bretanya i tornaven carregats d’hulla; gràcies a aquest bescanvi es desenvoluparen la gran indústria siderúrgica i el port de Bilbao. Els principals nuclis miners eren Santurtzi-Urtuella, Abanto i Ziervana, Trapaga (San Salvador del Valle), Muzkiz (Musques), Karrantza i Sopuerta. Tot Biscaia, tret de la comarca de Las Encartaciones, es caracteritza per una elevada densitat de població, dins la qual la població activa representa el 42% (1998), i per la disseminació de la població rural en baserriak i petits llogarets. La depressió prelitoral és densament poblada, amb moltes viles industrials, i intensament conreada per proveir l’àrea urbana del gran Bilbao i les altres viles industrials de les rodalies. Al litoral biscaí, a l’est del Nerbion, hi ha els ports pesquers d’Ondarroa i Bermeo, que abasten el mercat de Barcelona i la vall de l’Ebre; altres ports són Lekeitio, Elantxobe i Plentzia. La gran concentració urbana i industrial és situada a l’últim tram del Nerbion i a la ria de Bilbao. Aquest fenomen ha produït una situació de crisi rural que afectà profundament l’estructura social i econòmica amb efectes en el paisatge (abandó dels baserriak). Del 1877 al 1900 la població cresqué el 94%, i del 1900 al 1950 el 82,2%, gràcies al creixement natural i la immigració. Amb 1 189 278 habitants, el 1981 Biscaia assolí el màxim de la seva població, que, posteriorment, ha tingut un descens lleu i gradual (des del 1981 fins al 1998 la minva fou del 4,5%). La primera instal·lació metal·lúrgica moderna de Biscaia fou la fàbrica de Santa Ana de Bolueta, fundada el 1841; el 1854 foren fundats els Altos Hornos de Barakaldo; el 1872, l’Echevarría a Errekalde; el 1888, Altos Hornos a Sestao; el 1892, la Basconia; i el 1902, l’empresa Altos Hornos de Vizcaya. La màxima concentració de metal·lúrgia pesant és des de Basauri fins a la desembocadura de la ria. La indústria naval, concentrada entre Bilbao i Sestao, començà el 1888 amb la fundació dels Astilleros del Nerbion; el 1900 la Compañía Euskalduna (construcció i reparació de vaixells), el 1916 la Sociedad Española de Construcción Naval, i el 1918 la Sociedad de Construcciones Babcock and Wilcox (construcció naval i ferroviària). S'ha desenvolupat la indústria química a Bilbao, Galdakao i Lutxana. També tenen anomenada les indústries del paper (Arrigorriaga), arts gràfiques, conserves (Bermeo), vidre, material de construcció i material elèctric. La crisi energètica i industrial de la meitat dels anys setanta incidí d’una manera especialment greu en l’economia biscaïna. Des dels anys noranta hom ha dut a terme una profunda reestructuració de la indústria, que s’ha palesat també en el tancament de nombroses instal·lacions, sobretot del sector siderúrgic, i, paral·lelament, hom ha tendit a descongestionar les concentracions fabrils, especialment a la ciutat de Bilbao. La tendència general a la pèrdua de pes del sector industrial en favor dels serveis ha estat poc pronunciada a Biscaia, on l’aportació industrial al PIB global era cap a la meitat dels anys noranta encara superior al 50%. La renda per habitant el 1998 era d’1 466 187 ptes, la segona de la comunitat autònoma i la vuitena entre les províncies de l’Estat espanyol. La Fira de Mostres de Bilbao canalitza el comerç de Biscaia, i la Borsa de Bilbao és important pels valors financers. L’aeroport és a Sondika, vora Bilbao. La capital industrial i comercial és Bilbao.
La història
La senyoria de Biscaia es constituí com a domini territorial individualitzat dins el regne de Navarra a la primera meitat del segle XI. Es vinculà a la família Haro. La senyoria de Biscaia sorgí de la fragmentació del comtat d’Àlaba; el primer senyor, documentat el 1040, fou Ènnec I de Biscaia: dominava la regió compresa entre la costa i la línia divisòria amb Àlaba, el Deba a l’est i el Nerbion a l’oest; també era senyor de Durango, que al segle XII se separà i al principi del segle XIII tornà a Biscaia. A la mort de Sanç IV de Navarra (1076), Alfons VI incorporà Biscaia a la corona de Castella, i Ènnec I reconegué la sobirania castellana. El seu net Diego I poblà Haro i adoptà aquest nom com a llinatge. Vers la segona meitat del segle XII Biscaia estengué el seu domini sobre el territori de Las Encartaciones. El 1218 incorporà, però no definitivament, les senyories d’Urduña i Balmaseda. Tensions entre els senyors de Biscaia i Castella comportaren un vassallatge temporal d’ells a la corona catalanoaragonesa (1254-56). El 1288, Sanç IV de Castella s’apoderà de la senyoria de Biscaia i la concedí a l’infant Enric, però a la mort del rei (1295) fou recuperada pels Haro. Un llarg plet familiar produí la separació d’Urduña i Balmaseda de la senyoria (1310). Durant la guerra civil castellana, que accentuà les bandositats nobiliàries entre oñacinos i gamboínos, Pere I intentà de lliurar Biscaia al Príncep Negre, Eduard (1366), però la reacció dels biscaïns ho impedí. El 1379, en esdevenir rei de Castella Joan I, que era senyor de Biscaia com a successor de la seva mare Joana Manuel, la senyoria, formada per la Terra plana o Infançonat, les viles, Durango i Las Encartaciones, s’uní a la corona de Castella i hom creà el càrrec de corregidor. El dret biscaí, consuetudinari i en part influït pel fur de Logronyo, sota aquesta nova situació politicojurídica fou complementat de primer amb les ordenances de Germandat (1394), i després amb la sistematització de les seves consuetuds, escrites per primera vegada el 1452 i reformades el 1526. El mecanisme foral fou regit aleshores fonamentalment per dos òrgans de poder: les juntes generals o assemblees de diputats, de caràcter senyorial, i el corregidor o representant reial, regulats pel permís foral (1452) per a impedir mesures contràries als furs. Al segle XVII el mecanisme foral era centralitzat pel Regiment o Diputació de Biscaia. Els primers intents d’autoritarisme reial produïren fortes tensions entre el poder reial i el foral. Biscaia, ja des del final de l’edat mitjana, desenvolupà una important activitat pesquera i comercial que convertí Bilbao, amb consolat des del 1511, en un perillós rival de Santander; augmentà la seva vitalitat econòmica durant els segles XVI al XVIII (pesqueries de Terranova). El desig de les viles, sobretot de Bilbao, de traslladar aleshores les duanes a la costa provocà fortes tensions entre les terres senyorials i les viles, accentuades per la indignació popular rural “machinada” alimentada pels senyors (1718). Les tensions entre Bilbao i la Junta General de Gernika, l’expressió senyorial més genuïna de Biscaia, en la qual no participaven ni les viles, ni Las Encartaciones, ni Durango (que tenien juntes pròpies), esdevingueren greus quan Simon Barnard de Zamacola, considerant antiforal el monopoli marítim de Bilbao, proposà la creació d’un port a Abanto (1801) —avui barri bilbaí— exempt de la jurisdicció de Bilbao, i provocà el motí popular de les viles contra Zamacola (“la zamacolada”, 1804). Aquest comportà importants modificacions en el règim orgànic foral, ja que Godoy aprofità les tensions internes per a decretar que el poder polític reial de la senyoria fos substituït per una autoritat militar. Amb l’aparició dels règims constitucionals espanyols des del 1812 es precipità el procés de desaparició del règim foral de Biscaia i la seva història posterior participà de la problemàtica general del País Basc, dintre la qual ha constituït un factor fonamental. L’any 2011 el parlament espanyol aprovà el canvi de nom oficial del castellà (Vizcaya) al basc (Bizkaia).