Vida i obra
Membre d’una antiga família d’advocats de València, exercí com a advocat i obtingué diversos càrrecs a l’audiència. Fou secretari del secret del Sant Ofici i catedràtic de dret civil a la Universitat de València (1774-79). Amic de Gregori Maians i de Francesc Pérez i Baier, fou un dels últims representants dels il·lustrats valencians.
Borrull, com el seu amic Jaubert de Passà, estava convençut dels orígens àrabs dels sistemes hidràulics valencians. Però més enllà de l’habitual etimologia dels topònims estudiada pels historiadors del segle XIX, no aconseguí proves prou sòlides per a fonamentar els seus arguments, tot i les seves consultes amb arabistes com Joan Artigas i Ferragut. Segons Borrull, atès que les obres civils s’elaboren en temps de pau, les obres hidràuliques, com el Tribunal de les Aigües, havien de datar del regnat d’‘Abd al-Raḥmān III. Pensà que podria trobar indicis de la pràctica musulmana en les ordenances de la séquia de Quart, perquè s’hi reflectia el progrés de la cultura àrab mentre “el Reino de Valencia, pobre por sus leyes civiles, lo sería aun mucho más sin las rurales que tiene”.
Aquesta mena de raonament fou important per a l’argument retòric que construí, com a diputat a les Corts de Cadis (1810), per a elaborar la seva cèlebre defensa dels Furs de València, en general, i del Tribunal de les Aigües, en particular, incidint no solament en l’excel·lència de les institucions de la comunitat hidràulica sinó també en la seva singularitat (Tratado de la distribución de las aguas del Turia y Tribunal de los Acequieros, 1831; ed. facs. 1995). Ja al desembre de l’any 1810, Borrull alertà a les Corts dels perills que comportaria qualsevol alteració de l’organització històrica del territori amb el Discurso sobre la Constitución que dio al Reino de Valencia su invicto conquistador el señor D. Jaime primero (ed. facs. 2000). Demanà promulgar un nou sistema d’administració territorial allunyat de les intrusions de la centralització d’inspiració francesa. En el seu Discurso..., elabora una breu història de la legislació foral valenciana, començant amb el primer fur de Jaume I del 1239 i seguint amb les reafirmacions fetes pels reis d’Aragó durant el segle XV. Després d’una introducció general, s’endinsa en els poders executiu i judicial conferits pels Furs, citant els rellevants privilegis medievals de l’Aureum Opus i altres col·leccions legislatives. L’obra acaba amb un estudi comparatiu de la Constitució de Castella i un aspre comentari sobre la legislació de Napoleó i l’anglesa. També publicà Fidelidad de la Ciudad y Reino de Valencia en tiempo de las guerras civiles que empezaron el año 1705 (1810).
S’oposà a les tendències liberals, i el discurs que consolidà la reputació de Borrull a València fou el de la sessió del 30 de juliol de 1813, quan defensà la supervivència del tribunal del Sant Ofici (que ja havia introduït a les sessions del 7 de juny de 1811 i el 31 d’agost de 1812). El text del discurs fou la base del seu Tratado del 1831. Durant el Trienni Constitucional hagué de fugir a València.
Exercí durant un cert temps com a director de l’Arxiu del Regne. La biblioteca de la Universitat de València conserva diverses obres inèdites seves, que tracten aspectes de la història del dret, i d’altres del seu oncle, també anomenat Francisco, que fou rector al segle XVIII.
Bibliografia
- Bas, M.: “Introduccion”, Tratado sobre la Constitución, p. 23 [ed. facs.].
- Epalza, M.: “Correspondencia del arabista mallorquín Artigas con el valenciano Borrull sobre historia árabe valenciana (1828-1829)”, Sharq Al-Andalus, 4, 1987, p. 235-239.
- La Parra, E.: “Francisco Javier Borrull y Vilanova. Noticia biográfica”, a Borrull, F.X.: Tratado, 1995, p. 7-30 [ed. facs.].