i Botswana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Botswana

Nom que dugué, com a protectorat britànic fins a la seva independència (1966),Betxuanalàndia, Nom que dugué, com a protectorat britànic fins a la seva independència (1966),Bechuanaland (en), Nom oficial deRepublic of Botswana (en)
Elefants a la sabana de Botswana
© Embassy of Botswana in Stockholm
Estat interior de l’Àfrica austral, limitat al N i a l’W amb Namíbia, al N amb Zàmbia, al S amb la República de Sud-àfrica i al NE amb Zimbàbue; la capital és Gaborone.
Població: 
2.057.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
581.730 km2

La geografia física

El relleu del país és simple i monòton: una vasta planura sedimentària, lleugerament enfonsada voltada d’altiplans, formada essencialment per gresos terciaris, amb el centre i el sud ocupats per les dunes i els sorrals del subdesert de Kalahari. La franja sud-oriental, a l’oest del riu Limpopo, presenta un paisatge més ondulat, on apareix el sòcol (granits i gneis permians) i efusions de roques volcàniques del secundari. El clima és tropical al nord (23°C) i subtropical tendint a temperat a la resta del país (20°C al sud), amb hiverns suaus, però amb nits fredes i glaçades ocasionals, i estius molt calents. Les pluges cauen de desembre a abril de forma irregular i violenta, i varien de quasi 700 mm al nord a 200 mm o menys al sud-oest del Kalahari. El sòl és arenós, molt permeable. Els rius només flueixen periòdicament. Les necessitats hídriques han d’ésser cobertes per l’explotació d’aigua subterrània, que no és bona a tot arreu ni per la quantitat ni per la qualitat (és salada). Els rius, a excepció de l’Okavango i el Chobe, al nord-oest, i el Limpopo i alguns dels seus afluents, a l’est, porten aigua només uns pocs dies l’any. Al nord, les conques de l’Okavango i el Makarikari constitueixen extenses àrees pantanoses. Grans extensions de sabana fan de transició entre els espinars i els herbassars del centre i el sud-oest (subdesert de Kalahari) i el bosc del nord, oleàcies salvatges, baobabs, acàcies, especialment vora el riu Chobe (al nord-est). La regió oriental és la més fèrtil, amb aigua subterrània aprofitable, pluges (Gaborone: 448 mm anuals) i bons sòls. El sud i centre és el Kalahari pròpiament dit, que només és aprofitable per a la ramaderia extensiva procedent de la perifèria.

La geografia econòmica

L’agricultura i la ramaderia

El sector primari, que en conjunt aporta el 3,4% del PIB (1997), es basa sobretot en la ramaderia (un 45% de les terres són prats i pastures), activitat que ocupa gairebé la meitat de la població activa del país i està molt relacionada amb les formes d’organització social tradicionals, en les quals el prestigi personal era proporcional al nombre de bestiar propi. Hom cria sobretot bestiar boví i cabrú. L’agricultura de Botswana és pobra (hom explota només el 0,7% de les terres), i els seus productes (melca, mill, blat de moro, tubercles, cacauets) es destinen gairebé íntegrament a la subsistència, però el baix rendiment dels conreus i les sequeres recurrents fan que el país hagi d’importar aliments bàsics regularment (14% de les importacions el 1998). Els pocs conreus potencialment comercials (cotó) estan molt limitats per la manca d’aigua. El bosc, que cobreix un 22% del territori, forneix fusta utilitzada gairebé exclusivament com a combustible.

La mineria i la indústria

La mineria estigué poc desenvolupada fins els anys vuitanta fora de l’asbest i el manganès (Kwagkgwe, Ootse), malgrat que les primeres prospeccions que evidenciaren la gran riquesa del subsòl del país són de finals dels seixanta. Fins a la dècada dels vuitanta tingueren una gran importància els ingressos dels minaires que es desplaçaven a Sud-àfrica i altres estats veïns. El 1967 foren localitzats grans jaciments de coure i níquel a Selebi-Phikwe, prop de Francistown, l’explotació dels quals començà el 1974, i foren detectats a Lethlakane els primers jaciments de diamants i, el 1968 a Orapa, on el 1971 fou iniciada l’extracció. Posteriorment (1972) hom descobrí el jaciment de Jwaneng, explotat des del 1982, i finalment el de Damtshaa (en explotació des del 2002). Els diamants han esdevingut la gran riquesa de Botswana n'han fet el primer productor mundial al costat de Sud-àfrica, tant pel que fa als diamants industrials com als preciosos. L’explotació és monopoli de Debswana, societat creada el 1969 i participada per la companyia minera sud-africana De Beers i el govern. També hi ha carbó, amb extracció creixent a Morpule, prop de Palapye, i reserves importants detectades a Mmamabula. Hom extreu a més or, cobalt i sosa a Sua Pan (de la qual Botswana posseeix algunes de les primeres reserves mundials, bé que la major part és produïda artificialment) i les prospeccions han detectat la presència d’altres minerals, entre els quals plutoni, urani i ferro. El 1997 la mineria aportava un 36% del PIB i ocupava el 3,4% de la població activa. La indústria és poc desenvolupada (4,7% del PIB i 6,7% de la població activa el 1997). Les branques més importants són l’alimentària, la de l’adoberia i la tèxtil. Des del 1980, l’extracció de diamants ha donat lloc a la creació d’establiments per a la talla i el poliment, i des del 1994 hi ha una incipient indústria automobilística. L’energia prové sobretot del petroli importat, però hom espera reduir en el futur aquesta dependència amb l’explotació de les mines de carbó locals, i el govern incentiva també el desenvolupament de l’energia solar.

El transport

El 1997, d’una xarxa d’uns 18.300 km de carreteres, només un 25% eren asfaltats. El 1998 entrà en servei la Trans-Africa Highway, que travessa el país d’E a W pel Kalahari (600 km) i dóna accés al port de Walvis Bay (Namíbia). El ferrocarril comprèn uns 1.100 km de vies fèrries, 635 km dels quals corresponen a la línia Mafikeng (Sud-àfrica) - Bulawayo (Zimbàbue), que és gestionada per Botswana Railways des del 1987. El ferrocarril s’ha desenvolupat sobretot amb la creixent importància de la mineria, però el transport de passatgers és encara d’un volum modest. El principal aeroport és a Gaborone, i n’hi ha també a Kasane, Maun i Francistown, a banda de nombroses pistes d’aterratge.

Els serveis i el comerç exterior

El govern promociona el turisme, basat en l’explotació dels llocs prehistòrics i les reserves naturals (uns 70.000 km2), com el parc de Kasane al nord i el mateix desert de Kalahari i a Chobe, prop de les cascades Victòria, a la frontera amb Zimbàbue. Gràcies a la mineria, el comerç exterior presenta un balanç favorable (mitjana anual del superàvit comercial en 1996-2001: 14,6%). Els diamants representen un 70% del valor de les exportacions; altres minerals un 5% i, els components de vehicles, un 11%. El tèxtil i els derivats de la carn aporten entre un 3% i un 4% cadascun. Els principals clients són la Gran Bretanya (55%) i la Unió Duanera Sud-africana (17,2%). Botswana importa maquinària i material de transport (37%), aliments (13%), productes metàl·lics (10%) i químics (9%) de la Unió Duanera (75%), Corea del Sud (5%), Zimbàbue (4%) i els EUA (1%).

L’economia

Després de la independència, els intents de planificació indicativa, vigents fins el 1974 fracassaren a causa de la manca d’una política econòmica coherent amb la infraestructura del país (un 25% de les inversions del primer pla foren destinades a la construcció de Gaborone, la capital). Però des dels anys setanta, la mineria (i, especialment, els diamants) donà un fort impuls a l’economia. Gràcies a aquest sector, Botswana fou, durant els anys vuitanta, un dels estats del món amb un creixement més accelerat: en 1980-90, el PIB cresqué a raó del 10,3% anual. A la dècada següent, el ritme disminuí a menys de la meitat (3,8%), en part a causa de la recessió dels primers anys noranta i el curs irregular de l’evolució econòmica. La renda per habitant era el 2000 de 3 300 $, la tercera d’Àfrica, després de Líbia i Namíbia i per davant (amb el Gabon) de Sud-àfrica. Malgrat que els diamants han estat l’impuls principal a l’economia, el govern veu amb preocupació la dependència exclusiva d’aquest mineral, i els efectes de les fluctuacions de preus en el mercat internacional. Amb aquest objectiu, ha emprès programes de diversificació de recursos. Hom promou especialment l’atracció de capital estranger (tot valent-se dels avantatges de la proximitat amb Sud-àfrica i l’estabilitat política de què gaudeix el país), la creació de noves activitats industrials i la millora de l’agricultura, enfonsada per l’endarreriment tecnològic i la manca d’aigua. La deficient productivitat agrària fa que Botswana depengui de les importacions d’aliments. Altres elements que poden comprometre el desenvolupament del país són el nivell d’atur (que, segons algunes fonts, arribava a un 40% de la població activa l’any 2000), la tendència a l’accentuació de les desigualtats socials i la gran extensió de la sida. Per tal de promoure la integració econòmica regional, Botswana fou membre fundador de la Unió Duanera Sud-africana el 1970.

La geografia humana i la societat

La densitat és baixa (2,9 h/km2) i la població, rural en un 70%, es concentra a la regió sud-oriental, que aplega un 80% dels habitants; la resta del territori, per la seva aridesa, és poc habitada Tret de la capital, cap ciutat no supera els 100 000 h, i només n'hi ha quatre amb més de 50 000. Botswana és un dels estats del món amb una incidència de la sida més elevada (el 2002 hom estimava que el 38,8% de la població era portadora del VIH), malaltia que té uns efectes devastadors sobre la demografia: així, el 2002, si bé l’índex de natalitat era d’un 28‰ (superior en 7 punts a la mitjana mundial), el creixement natural de la població era tan sols de l’1,7‰ a causa de l’altíssima mortalitat (26,3‰) per aquesta infecció, que triplicava amb escreix la mitjana mundial. Tot i que en conjunt les condicions materials de vida han millorat, la sida també ha reduït dràsticament l’esperança de vida mitjana: de 56 anys el 1989 passà a 37 anys el 2001. Quant a la composició ètnica, els tswanes (dividits en vuit tribus principals: ngwatos, kwenes, ngwaketses, tawanes, kgatles, rolonges i tlokwes) són majoritaris (66,8% el 2000), seguits dels kalanges (15%). No superen un 2% els ndebeles, els herero i altres pobles bantus. Els san (1,3%) habiten sobretot al Kalahari i la seva forma de vida tradicional es troba seriosament amenaçada pels projectes miners. La llengua oficial és l’anglès, però la més corrent és el tswana, declarada llengua nacional. Un 40% practica les religions aborígens primitives, un 30% és seguidor d’un cristianisme amb elements africans, un 10% pertany a esglésies protestants i un 3,7% és membre de l’Església Catòlica. Independent des del 30 de setembre de 1966, la República de Botswana és integrada dins el Commonwealth, i s’inspira en el parlamentarisme anglès. El president és elegit per l’Assemblea Nacional —composta per 44 diputats amb un mandat de 5 anys—, la qual pot ésser dissolta i ha de sotmetre les matèries referents als afers tribals i a les revisions constitucionals a la Cambra dels Caps de les tribus, de caràcter consultiu, formada per 15 membres. El partit majoritari és el Partit Democràtic, fundat el 1962. Botswana és membre de l’ONU i de la Unió Africana (fins el 2002, Organització de la Unitat Africana).

La història

La tradició fa remuntar al començament del segle XVII l’establiment de tribus tswanes, que durant tot el segle XIX s’enfrontaren a les incursions dels sans, dels matabeles i, finalment, dels bòers. El 1817 s’hi instal·laren les primeres missions protestants britàniques, i el 1884 el país fou declarat protectorat britànic amb el nom de Bechuanaland , i dividit en dues parts: la part sud s’integrà de primer a la colònia del Cap (1895) i després a Sud-àfrica, i la part nord esdevingué protectorat i fou administrada per un resident comissionat. El 1950 hom creà un consell consultiu, d’africans i europeus, per a l’elaboració de les lleis i l’administració. La primera constitució, promulgada l’any 1960, comportà la creació d’un consell executiu i un consell legislatiu electe. El 1963 s’iniciaren una sèrie de consultes per a una nova constitució que havia d’obrir el camí de la independència. Una vegada establerta la constitució, el 1965 se celebraren eleccions que guanyà el Partit Democràtic de Seretse Khama, i l’any següent el país es proclamà independent. D’ençà de la independència, el Partit Democràtic sempre ha guanyat les eleccions per majoria absoluta i ha menat una política antiracista i moderadament prooccidental; durant els anys de vigència de l’apartheid (fins el 1992) el país hagué d’afrontar diverses escomeses de la República de Sud-àfrica, la qual al·legava que Botswana era usada com a base d’operacions de l’African National Congress. Seretse Khama morí el 1980 i fou succeït en el càrrec per Quett K.J. Masire, el qual renovà el càrrec en les eleccions del 1984, al front del Partit Democràtic que consolidà la seva posició. No obstant això, l’elevat índex d’atur començà a causar símptomes de malestar entre la població. En política exterior, Botswana mantingué una posició cada vegada més crítica envers l’apartheid. Tanmateix, pel febrer del 1986 prohibí explícitament la presència de l’ACN en el seu territori, si bé els atacs de Sud-àfrica continuaren. Les relacions amb Zimbàbue, d’altra banda, es deterioraren entre 1983-86, quan aquest país acusà Botswana d’acollir dissidents armats. Des del 1980, Botswana impulsà la Conferència de Coordinació per al Desenvolupament de l’Àfrica del Sud, organisme de cooperació econòmica entre nou països d’aquesta zona que intentava reduir la dependència de Sud-àfrica. Les cinquenes eleccions legislatives (octubre del 1989), que tingueren lloc en un clima social força enrarit, resultaren novament favorables al Partit Democràtic de Botswana. A causa dels seus recursos miners, Botswana experimentà aquests anys el creixement més elevat de tot Àfrica, i les expectatives de creixement es reforçaren amb prospeccions petrolieres i mineres al nord del país. Aquest panorama positiu fou en part neutralitzat al començament dels anys noranta, per l’augment de la inflació i l’atur i hom constatà, així mateix, una incidència més alta de la corrupció. Per tal de millorar els ingressos en divises, el govern autoritzà els EUA a construir una base militar al seu territori, mesura que fou molt criticada pels països veïns. En l’àmbit polític, l’oposició, encapçalada pel Front Nacional de Botswana (BNF), pressionà el govern perquè modifiqués la llei electoral, però aquest s’hi negà. En les legislatives de l’octubre, el Partit Democràtic (PD) governamental revalidà la seva majoria, tot i que el BNF incrementà el nombre d’escons gràcies al vot urbà i estudiantil. Els estudiants, descontents amb el PD, protagonitzaren un violent motí al febrer del 1996. Després de set anys al poder, al març del 1998 l’ancià president Quett Masire dimití per sorpresa, i la presidència passà a Festus Mogae, ministre d’hisenda. Q.Masire deixava un país que havia conegut quasi setze anys d’estabilitat econòmica, equilibri pressupostari i una posició relativament favorable en l’economia africana, gràcies, sobretot, a la seva principal font de riquesa: la producció de diamants. Els darrers anys de mandat, Masire havia iniciat una agressiva política de privatitzacions sense el consens dels agents socials, però amb el suport de les institucions financeres internacionals. El nou president hagué d’enfrontar-se a un context en el qual la cotització del diamant queia sobtadament i el país es convertia en punt d’arribada de milers de refugiats namibis. D’altra banda, l’extensió de la sida entre la població arribà al 36% segons dades de l’Organització Mundial de la Salut del 1999, amb la qual cosa es convertí en un dels principals problemes del país. En el seu segon mandat (1999), Festus Mogae concentrà l’acció de govern en la diversificació de l’economia, atès que la producció de diamants representava més de les dues terceres parts del PIB i la pràctica totalitat de les exportacions. Tot i això, l’any 2008 Botswana establí la Diamond Trading Company Botswana (DTCB), que, operant en col·laboració amb De Beers, ha esdevingut una de les primeres empreses en el comerç de diamants. La prosperitat, l’absència de diferències socials escandaloses i una administració relativament lliure de corrupció feren de Botswana un model d’estabilitat en el context africà. Aquests factors menaren a una nova victòria del BDP en les eleccions del 2004, en què aconseguí 44 dels 57 escons. La preocupació més gran se centrà en el control de la sida: tot i que el 2004 la taxa d’infectats pel virus VIH se situava en el 37,5%, hom aconseguí frenar-ne l’extensió. Per combatre la malaltia, que havia fet baixar l’esperança de vida fins als 49 anys, el govern distribuí de forma gratuïta els medicaments retrovirals. D’altra banda, la població autòctona dels san ha protagonitzat recurrents conflictes amb el govern a causa dels trasllats forçosos des del seu territori tradicional del Kalahari, i el 2006 guanyà un grup d’aquesta ètnia guanyà un litigi de quatre anys que els permetia romandre en les terres disputades per companyies mineres. En política exterior, la gran afluència d’immigrants de Zimbàbue portà el govern de Botswana a iniciar el 2003 la construcció d’una tanca a la frontera. El 2004 tingué lloc una important vaga dels miners, amb el resultat de més d’un miler d’acomiadaments. A l’abril de 2008, poc abans de finalitzar el mandat, Mogae dimití el càrrec, en el qual fou succeït pel líder del PD, Seretse Khama Ian Khama, fill de l’antic president Seretse Khama, malgrat les protestes de l’oposició, que reclamava l’elecció directa del president. La primera decisió que va prendre va ser no assistir a la cimera de la Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica del Sud (SADC) a Johannesburg, per la presència del president de Zimbàbue, Robert Mugabe, a qui acusaven de dictador. D’altra banda, una de les preocupacions del país continuava essent la gran extensió de la sida, malgrat que les mesures per a combatre-la eren unes de les més estrictes i amb més recursos del continent africà.

Llegir més...