i Contrareforma | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Contrareforma

catolicisme catol i història hist
Moviment reformador catòlic del segle XVI enfront de la Reforma protestant.

L’Església catòlica emprà tots els mitjans polítics, teològics, espirituals i pràctics que tenia a l’abast, sense excloure la coerció, caracteritzada per la institució de la inquisició romana (1542), i absorbí i integrà tots els moviments de reforma que en el decurs del segle anterior havien aparegut dins els ordes religiosos, l’episcopat i altres sectors, i sorgí una etapa de fe vigorosa, dinàmica i expansiva, bé que intolerant. L’aplicació dels decrets del concili de Trento (1545-63), aprovats per Pius IV amb la butlla Benedictus Deus (28 de gener de 1564), significà l’inici d’aquesta represa; seguí el nomenament d’una comissió de cardenals per interpretar el concili i evitar així les excuses en la seva aplicació (2 d’agost de 1564), i la publicació del Cathecismus Romanus de Pius V (1567) i dels llibres litúrgics reformats: Breviarium (1568) i Missale (1570). Les forces operatives de la Contrareforma foren principalment el reforçament de l’autoritat central de l’Església i de la seva unitat universal, representades, en part, per l’organització de les nunciatures permanents, feta per Gregori XIII, i l’estructuració de la cúria romana, portada a terme per Sixt V (1588), els ordes religiosos, i principalment les noves congregacions de clergues regulars amb objectius ja especialitzats i amb una major mobilitat i centralisme que les anteriors: entre aquests cal destacar els jesuïtes, que influïren en el món intel·lectual del moment oferint-li una imatge de cristianisme culte, i sobretot en el món de la classe dirigent, i els caputxins, que treballaren especialment entre les classes populars, tant a través de les escoles com de les missions; la formació de la clerecia secular en els col·legis nacionals erigits a Roma tenint com a tipus el romà, confiat als jesuïtes, que portà una notable florida de l’escolàstica i de la teologia positiva, estesa després a Salamanca i Coïmbra, i que també féu superar la primera apologètica antiprotestant. En uns altres indrets hom creà també col·legis, alguns d’ells especialment per a la formació de sacerdots per a les zones de majoria protestant, com el Pazmaneum de Viena, per a hongaresos, el de Braunsberg (Polònia), per a suecs i anglesos, per als quals també fou creat el de Douai (França). L’aspecte més controvertit de la Contrareforma fou l’aplicació del principi sancionat a la pau d’Augsburg (1555) de la confessionalitat de l’estat segons la religió del príncep, primera etapa de l’Església d’estat, que comportà la repressió de les minories religioses contràries a la religió establerta; en aquest sentit, les àrees més conflictives foren Baviera, amb Albert V i Guillem V, Àustria, amb Rodolf II i Ferran II, els territoris eclesiàstics que a poc a poc s’anaven desvetllant, Polònia i Suècia amb Segimon III, que hi intentà de restablir el culte catòlic, i els Països Baixos. D’altra banda, la defensa dels prínceps portà a la formació de lligues militars i polítiques, que desembocaren en guerres de religió, la culminació de les quals fou la guerra dels Trenta Anys, que acabà amb la pau de Westfàlia (1648), sancionadora de la divisió d’Europa en blocs religiosos, mentre que la revocació de l’edicte de Nantes (1685) clouria a França el llarg període de revolució religiosa.

Repercussions de la Contrareforma als Països Catalans

Els decrets tridentins foren promulgats als Països Catalans pels concilis provincials de Tarragona (1564-66) i de València (1565-66), el primer que celebrava aquesta metròpoli amb les seves sufragànies de Mallorca i Sogorb. Llur aplicació fou duta a terme principalment per la figura del bisbe, enfortida arran de la celebració del concili de Trento. Hom intentà de crear les noves diòcesis d’Eivissa (1567) i Menorca (1570), però l’única que reeixí fou la de Solsona (1593). La reforma de la clerecia es concretà en l’erecció dels primers seminaris (a Tarragona el 1572, a Urgell el 1592, a Barcelona el 1593, a Girona el 1598) o col·legis, com el del Corpus Christi, a València (1592), en la provisió de parròquies establertes previ examen, en la freqüentació de conferències de moral, que a vegades eren donades pels mateixos prelats (Juan de Ribera a València, Joan Vic a Mallorca), en la publicació d’obres d’orientació pastoral, com el Directorium curatorum (1566) de Pere Màrtir Coma, les nombroses reedicions del Baculus clericalis (1524) de Bartomeu Cucala i les Institucions de l’arquebisbe Cervantes de Gaeta. Respecte als fidels hom fomentà la freqüentació de l’eucaristia i en general dels sagraments, les missions foranes, confiades principalment a jesuïtes i caputxins, l’augment de confraries religioses (de la Minerva, del Roser, del Nom de Jesús), les manifestacions solemnes del culte eucarístic, la preocupació per la vida cristiana dels mestres i, sobretot, l’ensenyament del catecisme. Per a una major eficàcia de l’aplicació de les normes noves, fou restaurada la visita pastoral del bisbe. Un element característic fou l’expansió dels ordes religiosos, tant dels antics en llurs moviments renovadors, com dels nous, en especial dels jesuïtes, que foren promotors de la reforma catòlica. Punt conflictiu en llur aplicació foren els drets beneficials del canonges —especialment notables al Principat i a Mallorca—, com també la defensa de la immunitat eclesiàstica davant les ingerències regalistes de Felip II.

Legislació i accions contrareformistes als Països Catalans

En l’ordre pròpiament de la Contrareforma cal tenir present que les disposicions reials per a fer cara al contagi ideològic del calvinisme i al perill hugonot a la frontera (prohibició d’anar a estudiar a les universitats estrangeres —1559, 1568— i que els súbdits de França immigrats ensenyessin els infants) tingueren una repercussió especial als Països Catalans. La jurisdicció inquisitorial fou ampliada per evitar la propagació de les idees protestants tant a través dels immigrats com per mitjà del contraban de llibres, cosa que provocà l’establiment de la censura al Principat (1573); els reus que la inquisició de Catalunya detingué o executà per protestantisme foren generalment occitans; els dissidents religiosos autòctons es veieren forçats a l’exili, com fou el cas de l’humanista Pere Galès. Al País Valencià, la inquisició, ajudada per la intervenció decisiva de Juan de Ribera, que endegà els estudis cap als interessos dels camins oficials, atallà els brots més seriosos de calvinistes o luterans sorgits dels cercles reduïts d’erasmians i humanistes; entre els condemnats, figuren valencians com Gaspar de Centelles o Jeroni Conques, a més d’alguns occitans, alemanys i neerlandesos. En general, els bisbes, vinculats estretament a la monarquia ja des del nomenament, tendiren a actuar de forma favorable al govern central i, de fet, acumularen sovint els càrrecs de bisbe i de lloctinent.

Col·laboració: 
JBa
Llegir més...