i Pere Coromines i Montanya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Pere Coromines i Montanya

Pere Coromines i Montanya
© Fototeca.cat
economia econ
Escriptor, polític i economista.
Barcelona, 1870 — Buenos Aires, 1939

El 1888 entrà a l’Associació Escolar Catalanista i, dissolta aquesta, s’afilià al partit republicà de Salmerón. Llicenciat en dret a Barcelona (1894), fou redactor de La República , i el 1895 entrà a formar part del grup sorgit de L’Avenç i rebé la influència dels corrents anarquitzants i redemptoristes del Modernisme. Així, donà conferències sobre política al Centre de Carreters i, amb Jaume Brossa, Sempau, A.Cortada, Ignasi Iglésies, etc., fundà el grup cultural Foc Nou. Fou, també, un dels fundadors de la revista Ciencia Social i tingué contactes amb grups anarquistes de Barcelona, fins que, el 1896, amb motiu de l’atemptat del carrer de Canvis Nous, fou detingut i li fou demanada la pena de mort en el procés de Montjuïc. Condemnat a vuit anys de presidi, el 1897 l’exiliaren a França. Amnistiat per Sagasta, passà un quant temps a l’Empordà; posteriorment anà a Madrid, on es doctorà en dret (1900), col·laborà a España Nueva , estudià economia i, amb Unamuno i altres, menà una campanya de revisió del procés de Montjuïc. Escriví Les presons imaginàries (1899), narració autobiogràfica sobre la seva estada a les presons i a l’exili. El 1903 fou cridat per Ildefons Sunyol a l’ajuntament de Barcelona com a director del negociat d’ingressos i despeses i, poc temps després, de la secció de finances. Fou, juntament amb aquest, l’autor de la Memoria y proyecto de contrato con el Banco Hispano Colonial (1907) per a la reforma interior de Barcelona, i participà en l’elaboració del discutit pressupost de cultura del 1908. Professor de l’Escola d’Alts Estudis Comercials, col·laborà a Vida Nueva , de Madrid, i fou membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), on després presidí la secció de ciències. Escriví l’assaig La vida austera (1908), on defensà la dignitat humana, el sacrifici i l’ascetisme, llibre traduït al castellà, al francès i a l’italià. El 1909 fou cridat a la presidència de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que li donà la direcció d' El Poble Català . Fou regidor a l’ajuntament de Barcelona (1909) i diputat a corts (1910 i 1914). El 1912 publicà Les hores d’amor serenes , en vers i en prosa. Fracassat el pacte de Sant Gervasi (1914), l’any 1916 es retirà a l’exercici de l’advocacia. A Madrid donà una sèrie de conferències sobre El sentimiento de la riqueza en Castilla (1917); més tard publicà les impressions del viatge a Por Castilla adentro (1930). Adquirí un gran prestigi com a economista i exercí, entre d’altres càrrecs, el de conseller secretari del Banc de Catalunya. Prengué part activa en la campanya per l’autonomia de Catalunya (1918). Publicà Les gràcies de l’Empordà (1919), llarg poema en prosa, i Elogi de la civilització catalana (1921), que denoten una momentània influència del Noucentisme, aviat abandonada. Escriví Cartes d’un visionari (1921), sobre política, i treballs d’economia. Amb A recés dels tamarius (1925), narracions on alterna elements fantàstics i reals, obtingué un gran èxit i inicià una etapa de producció novel·lística. Es destaca la trilogia Les dites i facècies de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta , composta per Silèn (1925), Pigmalió (1928) i Prometeu (1934), en la qual, amb una gran ambició, interpretà la realitat catalana des de les guerres carlines fins a l’agitació i la repressió dels anarquistes. Escriví Jardins de Sant Pol (1927), que denota la influència de la filosofia neoplatònica i escolàstica, les narracions La mort de Joan Apòstol (1928) i la novel·la melodramàtica, molt elaborada, Les llàgrimes de sant Llorenç (1929). El 1927 publicà Putxinel·lis , on recollia dues peces teatrals properes a la farsa: L’amor traïdor i De plaer no n'hi ha mai prou . Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30) i recollí els discursos presidencials a Renovació de valors del segle XIX (1930). Escriví, a més, diversos treballs de filosofia. El 1931 tornà a la política i fou membre de la comissió redactora de l’Estatut d’Autonomia, de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de justícia i dret (1933). Col·laborà a La Humanitat , a la Revista de Catalunya , etc.; publicà la novel·la Pina, la italiana del dancing (1933), Interpretació del vuit-cents català (1933), Del meu comerç amb Joan Maragall (1935), etc., i traduí Terenci en col·laboració amb el seu fill Joan. Diputat a corts per Esquerra Republicana (1936), fou comissari general dels museus de Catalunya, càrrec des del qual procurà d’evitar la destrucció del patrimoni artístic català (1936-38). El 1939 anà, ja malalt, a Buenos Aires, on fou publicat pòstumament un dels seus millors reculls de narracions i records: El perfecte dandi i altres contes (1940). El 1967 aparegué el volum de poesia Les termes de Meleagros. El 1972 hom n'edità les Obres completes.

Col·laboració: 
JCV
Llegir més...