i Salvador Espriu i Castelló | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Salvador Espriu i Castelló

Salvador Espriu i Castelló
© Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Santa Coloma de Farners, Selva, 10 de juliol de 1913 — Barcelona, Barcelonès, 22 de febrer de 1985

Fill del notari Francesc Espriu, la seva infantesa transcorregué entre la seva vila natal, Barcelona i Arenys de Mar, d’on procediren les famílies dels seus pares. A setze anys, edità el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L’any 1930 ingressà a la Universitat de Barcelona, on cursà estudis de dret i d’història antiga. El 1931 publicà El doctor Rip, i l’any següent, Laia, novel·les que s’apartaren de les formulacions teòriques, encara vigents, de l’estètica del Noucentisme. L’any 1933 participà, amb un nombrós grup d’universitaris (bàsicament de la Universitat de Filosofia i Lletres de Madrid, al qual s’afegiren estudiants de la Universitat de Barcelona, entre els quals Jaume Vicens Vives, Guillem Díaz-Plaja, Roser Rahola i Espona o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, a més d’ell mateix), en un creuer per la Mediterrània (Egipte, Grècia, Palestina, etc.), on conegué els països dels quals procedien les grans mitologies clàssiques, el món bíblic i l’antic Egipte, que tanta influència havien de tenir en la seva obra.

Dedicat essencialment als seus estudis i a la literatura, publicà encara, abans d’esclatar la guerra civil, Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc i Miratge a Citerea (1935), obres que l’acreditaren com el narrador més original de la seva generació. En aquests llibres, la prosa d’Espriu passa, alternativament, d’un grotesc esperpèntic a un lirisme estetitzant (segurament sota la influència inicial dels modernistes de llengua castellana: Valle-Inclán i Miró, per exemple), i es resol en un realisme sintètic elaborat sota el mestratge lingüístic d’alguns escriptors catalans, com Víctor Català i Joaquim Ruyra. Durant la guerra civil fou mobilitzat i serví a l’auditoria de guerra, i el 1937 publicà Letizia i altres proses. L’any 1939, a la Barcelona ocupada i abans d’acabar-se el conflicte bèl·lic, escriví una obra de teatre, Antígona (editada l’any 1955 i estrenada el 1958), sobre el tema de la guerra fratricida i la compassió per als vençuts.

Paraules de Salvador Espriu

Espriu, que havia començat a escriure poesia abans de la guerra, no publicà el seu primer volum de poemes fins el 1946: Cementiri de Sinera, elegia d’una gran sobrietat formal. Amb aquest llibre i amb l’obra teatral Primera història d’Esther (editada l’any 1948 i estrenada el 1957) —d’original creativitat lingüística— començà la seva popularitat de la postguerra, que anà creixent en publicar-se la resta de la seva obra, a partir d’aleshores essencialment poètica. En Les cançons d’Ariadna (1949) recollí una sèrie de poemes de diverses èpoques on contrastaven la sàtira i l’esperpent amb l’elegia i la lírica i on apareixien ja alguns dels temes mitològics que hom trobaria en obres posteriors. Els quatre llibres poètics que seguiren —Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955)— componen, juntament amb Cementiri de Sinera, una unitat formal determinada, d’una banda, per l’estructura simètrica del nombre de poemes que figuren a cada volum i, de l’altra, pel rigorós desenvolupament d’un procés espiritual molt complex, que culmina, en el darrer llibre del cicle, en una experiència de tipus místic. La pell de brau (1960) significà la consagració popular d’Espriu en assolir un gran èxit de públic: l’autor plantejava el drama històric de Sepharad (Espanya) en poemes d’elevada ressonància espiritual, moral i política. D’aquesta obra es feren diverses representacions, amb muntatge teatral de Ricard Salvat, el qual compongué, també, sobre texts d’Espriu de diversa procedència, Ronda de mort a Sinera (1966), obra d’una àmplia audiència teatral. Llibre de Sinera (1963), un dels seus llibres més hermètics, enllaça temes de les dues obres anteriors i torna a circumscriure l’àmbit civil de la seva poesia a la “petita pàtria” mitificada en Sinera, mot fonèticament format confegint, al revés, les lletres que componen el nom d’Arenys. A Setmana Santa (1971), a través de les imatges de la processó ritual, l’autor presenta el mite de la Passió des d’una perspectiva metafísica. La bibliografia d’Espriu té encara dos reculls més de poemes, inclosos en el primer volum de les seves Obres completes (1968) (Per al llibre de salms d’aquests vells cecs i Fragments. Versots. Intencions. Matisos), i una selecció de treballs crítics, Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes (1957).

Des del 1968, amb motiu de l’aparició d'Obres Completes I. Poesia, va dedicar-se a una minuciosa revisió de tota la seva obra. En narrativa, les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932) foren gairebé reescrites de nou amb motiu de la seva reedició (1979 i 1968, respectivament). El mateix succeí amb els reculls de narracions Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935), reeditats el 1981 i el 1975, respectivament. Les darreres mostres de la seva producció foren, pel que fa al teatre, Una altra Fedra si us plau... (1978), el volum de prosa Les roques i el mar, el blau (1981) i, quant a poesia, el poema D’una vella i encerclada terra (1979) i el recull Per a la bona gent (1984).

Sota el títol genèric Años de aprendizaje, s’ha traduït, en edició bilingüe, el conjunt de tota la seva obra al castellà. L’autor qualificà genèricament la seva obra de “meditació de la mort”, però aquest terme és massa restrictiu per a comprendre'n la complexitat i el plantejament cultural. De fet, Espriu es proposà d’assumir la tradició literària de la humanitat en una recreació personal situada en un context geogràfic i històric concret, la Catalunya contemporània, de la qual cantà la desfeta i l’esperança. Escrita des d’una perspectiva de totalitat, l’obra d’Espriu ha pres la forma de “summa enciclopèdica”, que és la de les epopeies clàssiques i la dels gran autors contemporanis: Eliot, Pound, Joyce, etc.

Potser el mèrit més important d’Espriu i, en definitiva, la seva originalitat, ha estat de saber conciliar, dins d’una mateixa obra unitària, la problemàtica espiritual, de ressonàncies metafísiques, de l’home, amb el seu destí de membre d’una col·lectivitat sotmesa a tensions socials i polítiques, les quals plantegen els grans temes de la justícia i la llibertat. Traduïda a diverses llengües, l’obra d’Espriu ha obtingut un reconeixement internacional, l’expressió del qual es pot sintetitzar en l’obtenció del premi Montaigne (1971). Fou guardonat, també, amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), el premi Ignasi Iglesias de la Generalitat (1978), la medalla d’or de la Generalitat (1980), el Premi Ciutat de Barcelona (1982) i la medalla d’or de la Ciutat de Barcelona (1982). Fou investit doctor honoris causa per les Universitats de Tolosa i Barcelona. L’any 1982 rebutjà la creu d’Alfons X el Savi. Postumament, en el marc del l’Any Espriu (2013), que commemorava el centenari del naixement del poeta, hom publicà Ocnos i el parat esglai, obra en prosa que reuneix 172 articles escrits entre 1934 i 1984, a cavall entre l’autobiografia i la crònica del seu temps.

Col·laboració: 
JoMC / LlBG / ICG
Data de revisió: 
2013-10-30
Llegir més...