Estudià amb Enric Casanovas. El 1921 anà per primer cop a París, on exposà a la galeria Percier (1925), presentat per Max Jacob. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936). En retornar a París, acabada la guerra civil de 1936-39, s’integrà definitivament a la seva vida artística, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya, intensificats els darrers anys.
El seu art descobreix un món vegetal, poblat de criatures femenines flamejants, que conserven fresques les empremtes dels dits de l’artista i són filles de la terra, de la qual emergeixen, fruit de la imaginació, amb el seu caràcter salvatge i discretament natural alhora.
Exposà individualment a les galeries Zborowsky (1928), Jacques Dubourg (1946, 1952, 1956, 1961, 1965 i 1970) de París, a la Hannover Galerie de Londres (1954), a la Paul Rosenberg de Nova York (1960 i 1961), a Tòquio (1966, 1981), a Madrid (1967 i 1976), etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí (1957), presentat per Jean Cocteau i Josep Carner, i a la Sala Gaspar (1965, 1969 i 1975, presentat per Salvador Espriu). Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània de l’Escola de París, la Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques: Madrid (1979), París —Musée Rodin— (1980) i Barcelona (1983-84).
Conreà el retrat (Théophile Briand, Cocteau, Paul Éluard, Colette, Henri Michaux, Supervielle, Genet, Tzara, i Coco Chanel, de qui fou amant en 1939-40). Feu a França, diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945), o obres com l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel, a París (1973). També és autor d’un baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977) i del monument a Pau Casals de Barcelona (1982).