Sacerdot (1773), estudià dret a Alcalá de Henares (1779), i en tornar a Córdoba fou nomenat canonge (1780), degà de la catedral (1803) i rector de la universitat (1808). Influït pels il·lustrats francesos i independentista fervent des del 1810, fou diputat a la junta superior, on es mostrà partidari del federalisme, i expulsà d’aquest òrgan Mariano Moreno, després d’haver-hi col·laborat. Dirigí la “Gazeta de Buenos Aires” (1810-11 i 1815), però fou detingut i empresonat pels morenistes unitaris del triumvirat (1811). Diputat per Córdoba i Tucumán, defensà llavors la constitució unitària del 1819 i la preeminència de Buenos Aires al congrés del 1826. Escriví un Ensayo de la historia civil del Paraguay, Buenos Aires y Tucumán (1816-17), obra que constitueix la primera història nacional argentina.