Fou professor de filosofia de la Institución Libre de Enseñanza i durant els anys 1936-39 professà a l’Argentina. En tornar, convertit al catolicisme, fou ordenat de sacerdot i continuà l’ensenyament a la Universitat de Madrid. Format en el neokantisme i el bergsonisme, fou un dels introductors de la fenomenologia a la península Ibèrica; entusiasta de Scheler i de Heidegger, rebé, finalment, les influències d’Ortega y Gasset. Entre les seves obres cal destacar La filosofía de Kant (1917), La filosofía de Bergson (1917), Ensayos sobre el progreso (1932) i Lecciones preliminares de filosofía (1937).