Senescal del comte de Barcelona des del 1130, probablement recollint la successió del seu pare i la renúncia del seu sogre Berenguer (I) de Montcada —s’havia casat el 1117 amb la filla i hereva d’aquest, Beatriu (I) de Montcada—.
Fou un personatge influent de la cort de Ramon Berenguer III, Ramon Berenguer IV i Alfons I. Figurà com a testimoni del primer testament del primer dels comtes (1121) i com a executor del segon i definitiu del 1130. Acompanyà el segon a les entrevistes de Carrión amb Alfons VII de Castella (1137). Potser intervingué en la conquesta d’Almeria (1147). Participà en l’empresa de Tortosa (1148), i per això li foren adjudicats anticipadament un terç de la ciutat, uns drets de conquesta sobre Peníscola i les Balears i una concessió d’urbanització d’uns arenys al nord-est de Barcelona (on ara hi ha el carrer anomenat, per això, de Montcada). Intervingué en la conquesta de Lleida (1149). El 1150 fundà el monestir cistercenc de Santa Maria de Valldaura. El mateix anys acompanyà Ramon Berenguer IV a Arle de Provença a obtenir la submissió dels Baus. El 1151 assistí al tractat de Tudellen. Durant la campanya contra els sarraïns de Prades i Siurana (1153) actuà sobre els llocs de les riberes del Cinca i el Segre i hi conquerí Seròs, Aitona i Gebut. El 1154 acompanyà molt probablement el comte a Toledo, quan anà a visitar Lluís VII de França, i, sigui com vulgui, era a Jaca pel gener del 1155, en retornar el rei al seu país. Present a Lleida a la ratificació dels acords de Tudellen (1156) i a Osma durant les entrevistes amb Sanç III de Castella (1158). Acompanyà el comte a Milà el 1162, i per això fou un dels testimonis del seu testament sacramental. Tingué, tanmateix, amb aquest diverses disputes, sobretot a causa de l’aprofitament de les aigües del Besòs, cosa que l’obligà a refugiar-se a Aragó (vers 1128-30). El 1135, arranjat l’afer, el comte li encomanà els castells de Tudela, Sobreporta, Estela, Besora, Torelló, Curull, Tona, Malla, Clarà, Montcada, Vacarisses, Ribatallada, Castellar i Fornells. La llegenda (que en part el confon amb el seu net homònim vescomte de Bearn) li atribueix un paper decisiu en la unió de Catalunya-Aragó.