Participà en la primera guerra Carlina i es destacà en l’acció de Peracamps, fet que li valgué el títol de comte de Peracamps. Home de confiança d’Espartero, fou capità general de València (1838-39) i de Catalunya (1840-42), on reprimí l’alçament popular i participà en el bombardeig de Barcelona (desembre del 1842). En caure Espartero (1843), fugí amb ell a Anglaterra. Retornà en iniciar-se el Bienni Progressista (1854) i fou president del Tribunal Suprem de Guerra i Marina. El seu germà, Juan van Halen y Sarti (Cadis 1788 — 1864), també militar, lluità a Gibraltar (1805) i a la Martinica (1806). En 1808-14 milità alternativament en contra i a favor de Napoleó. Detingut per liberal pel govern de Ferran VII, fugí a Rússia, on serví a l’exèrcit del tsar al Caucas. Tornà a Castella durant el Trienni Liberal i el 1822 lluità contra els absolutistes al Vendrell. Amb la reacció absolutista fugí a Cuba, des d’on passà als EUA i el 1826 a Bèlgica; prengué part en l’alçament del 1830 contra els holandesos i fou tinent general de l’exèrcit belga i governador de Brabant del Sud. El 1835 passà al servei d’Isabel II d’Espanya i lluità contra els carlins. Es distingí amb el seu germà en l’acció de Peracamps, on fou ferit. Ascendit a mariscal de camp es retirà i es dedicà a viatjar.