Enfrontà els infants d’Aragó amb Álvaro de Luna, privat del rei Joan II de Castella. Hereus aquells dels béns de llurs pares Ferran I de Catalunya-Aragó i Elionor d’Alburquerque, a Castella, intentaren d’exercir el poder en el regne, aprofitant-se de la debilitat de caràcter de llur cosí Joan II. El 1420 les desavinences entre els més grans dels infants, Joan i Enric, feren fracassar el cop d’aquest darrer, que s’havia apoderat a Tordesillas de la persona del monarca i del govern efectiu. Empresonat Enric el 1422, no fou alliberat fins el 1426, davant l’amenaça de guerra amb la corona catalanoaragonesa.
El 1427 el partit nobiliari dels infants aconseguí de derrocar Álvaro de Luna, però el desgovern que se'n seguí afavorí el retorn d’aquest el 1429. Seguidament, Alfons el Magnànim declarà la guerra a Castella, i els seus germans Joan (ja rei de Navarra), Enric i Pere es revoltaren dins el regne. Per mediació de la reina Maria, muller del Magnànim, i del cardenal Pere de Foix el Vell foren signades treves entre els reis (a Majano, el 1430), però els infants continuaren la revolta. L’empresonament a traïció de l’infant Pere determinà la rendició dels germans, que foren expulsats de Castella (1432). Hi tornaren el 1438, mort ja l’infant Pere, aprofitant una revolta nobiliària. Aliats amb l’hereu de Castella i amb la reina, aconseguiren d’apartar Álvaro de Luna del poder i exercir-lo ells (1441); abandonats, però, pel príncep hereu el 1444, foren derrocats i Álvaro de Luna recuperà el govern. Derrotats a Olmedo el 1445, hagueren de fugir a Aragó, i Enric morí a conseqüència de les ferides rebudes. Llur partit es desfeu i tots llurs béns foren confiscats definitivament. El mateix infant Joan (rei de Navarra) sancionà aquesta situació renunciant per sempre els béns castellans el 1455.