i Institut d’Estudis Catalans | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Institut d’Estudis Catalans

Sigla de l’IEC
Primera sessió de l'Institut d'Estudis Catalans (1914), quan es va inaugurar la Biblioteca de Catalunya
© (IMHB) Arxiu Fototeca.cat
institucions de cultura inst cult
Corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la Riba, dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements de la cultura catalana.

Integrat al principi per vuit estudiosos, especialistes en història, història literària, arqueologia, història de l'art i història jurídica, l'Institut fou ampliat el 1911 amb dos altres nuclis, consagrats a l'estudi, l'expansió i el desenvolupament de la llengua catalana i al conreu de les ciències naturals, exactes, fisicoquímiques, filosòfiques, morals i polítiques. El nucli primitiu prengué el nom d'Institut Historicoarqueològic, o Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i els altres dos, el d'Institut de la Llengua Catalana i el d'Institut de Ciències, o Secció Filològica i Secció de Ciències, respectivament, de l'Institut. Aquestes dobles denominacions, usades durant un quant temps, foren a la fi abandonades per tal de defugir els inconvenients i les inevitables confusions causades per l'existència d'uns instituts dins un altre institut, i també per afirmar la unitat de totes tres seccions dins l'Institut d'Estudis Catalans. El 1968 fou creada la nova Secció de Filosofia i Ciències Socials, desdoblament de l'antiga Secció de Ciències, amb la missió d'estudiar la filosofia, el dret, l'economia, la sociologia, la geografia humana i les disciplines afins a aquestes, referides principalment a les terres catalanes. El nombre de membres de l'IEC passà, el 1911, de vuit a vint-i-un (set per cada secció), i el 1968, a vint-i-vuit. El 1988 el Ple de l'Institut aprovà uns nous Estatuts, que permeteren crear noves seccions i incrementar el nombre de membres numeraris de cada secció, que passà de set a vint-i-un. Des d'aquest any l'Institut és format per cinc seccions: Historicoarqueològica (SHA), de Ciències Biològiques (SCB), de Ciències i Tecnologia (SCT), Filològica (SF) i de Filosofia i Ciències Socials (SFCS). Per la seva banda, el nombre de membres numeraris és cent cinc; a aquests s'han d'afegir els membres emèrits (figura creada pels Estatuts del 1988), que conserven tots els seus drets, però permeten l'accés de nous membres numeraris, i els membres corresponents.

Membres de l’Institut d’Estudis Catalans

A partir del moment mateix de la seva fundació, l'IEC es preocupà d'aplegar i de donar a conèixer els materials d'estudi representatius de l'estat dels coneixements d'aquell moment i que poguessin servir de base a treballs posteriors. Establí de bell antuvi un pla per a una sèrie d'investigacions en disciplines ja més o menys conreades fins aleshores a Catalunya, per a les quals organitzà algunes missions d'exploració (jurídiques, arqueològiques, bibliogràfiques, documentals, etc.), i en donà a conèixer els resultats en diverses obres, algunes de les quals han esdevingut essencials per a l'estudi del país. Pocs mesos després d'haver estat creada, la Secció Filològica establia, en col·laboració amb les altres seccions de l'Institut, unes Normes ortogràfiques sota la direcció de Pompeu Fabra que posaren fi a l'anarquia existent en aquesta qüestió als Països Catalans i començava l'arreplega de materials per a un diccionari general de la llengua catalana i per a una gramàtica normativa. El 1914 l'IEC es presentà per primera vegada al públic en una sessió solemne, i posà a disposició dels estudiosos, sota el nom de Biblioteca de Catalunya, el ric fons bibliogràfic i documental que, amb l'esforç i la col·laboració de tothom, havia pogut anar reunint a poc a poc, biblioteca que havia d'ésser regida per un patronat mixt format per representants de l'Institut, de la Diputació i de l'Ajuntament de Barcelona i dels principals donadors de llibres. El 1915 aparegué un modest Cartell de premis amb la convocatòria d'uns quants concursos per a guardonar treballs científics, que fou continuat regularment. El 1916 hom presentà el programa d'uns cursos monogràfics d'alts estudis i d'intercanvi i designà per primera vegada uns pocs membres corresponents, que després s'estabilitzaren en set de nacionals i catorze d'estrangers per a cada secció. Les festes solemnes i els concursos prosseguiren després, un any rere l'altre, amb alguna interrupció, que cal atribuir a causes externes al treball exclusivament científic i cultural de l'IEC: les commocions politicosocials de 1919-20, la Dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil de 1936-39 i les seves conseqüències.

Al costat d'aquestes activitats públiques esporàdiques, la tasca silenciosa de l'IEC era duta a terme amb regularitat i es manifestava especialment en la creació de serveis, de laboratoris i de seminaris d'alta investigació que l'equiparaven a les més ben proveïdes acadèmies nacionals europees i que li permetien de realitzar folgadament la seva tasca: el Servei d'Excavacions de l'Institut d'Estudis Catalans, que havia de proporcionar els materials per al Museu Arqueològic de Catalunya, i el Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments, dependents de la Secció Historicoarqueològica; les Oficines Lexicogràfiques, el Laboratori de Fonètica Experimental i les Oficines de Toponímia i Onomàstica de la Secció Filològica; el Servei Geològic i Geogràfic, l'Institut de Fisiologia, l'Estació Aerològica de Catalunya (després Servei Meteorològic de Catalunya) i el Laboratori de Psicologia Experimental, de la Secció de Ciències. L'IEC creà, a partir del 1913, una sèrie de societats filials que possibilitaren la incorporació d'estudiosos que podien ésser útils, per llur ciència i llurs activitats, a les seves empreses científiques: la Societat de Biologia de Barcelona (del 1912; posteriorment Societat Catalana de Biologia); la Institució Catalana d'Història Natural (fundada el 1899 i esdevinguda filial de l'IEC l'any 1915); la Societat Catalana de Filosofia (1923); la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931), que l'any 1987 es dividí en tres societats independents: la Societat Catalana de Física, la Societat Catalana de Matemàtica i la Societat Catalana de Química; la Societat Catalana de Geografia (1935); la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946); la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1950), que més endavant es dividí en tres societats independents: la Societat Catalana d'Economia, la Societat Catalana de Sociologia i la Societat Catalana d'Estudis Jurídics; la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1970); la Societat Catalana de Musicologia (1973); els Amics de l'Art Romànic (1977); la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics (1979); la Societat Catalana d'Estudis Clàssics (1979); la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (1979); la Institució Catalana d'Estudis Agraris (1984); la Societat Catalana de Pedagogia (1984); la Societat Catalana de Comunicació (1985); la Societat Catalana de Tecnologia (1986); la Societat Catalana de Llengua i Literatura, antiga secció de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1986); la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (1991); l'Associació Catalana de Ciències de l'Alimentació (1993) i la Societat Catalana d'Estudis Hebraics (1995). Aquestes societats filials són també editores de publicacions diverses. L'any 1985, l'IEC, conjuntament amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, creà un centre de terminologia catalana (TERMCAT), i l'any 1984, amb la Universitat Autònoma de Barcelona, creà el Centre de Recerca Matemàtica, que acull cada any una quarantena d'investigadors estrangers.

La tasca continuada de l'IEC adquirí una àmplia ressonància a l'exterior i li permeté d'intervenir en la vida i les activitats de diversos organismes internacionals. El 1910 cooperava amb la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas de Madrid en la creació de l'Escola Espanyola de Roma. L'any 1922, poc temps després de la fundació de la Unió Acadèmica Internacional (UAI), era admès entre les institucions que en formen part i col·laborava successivament en diverses de les seves empreses: Corpus Vasorum Antiquorum, diccionari del llatí medieval, la Tabula Imperii Romani, Forma Orbis Romani, suplements als corpora d'inscripcions gregues i llatines, corpus dels trobadors, etc. Representants de l'IEC, a més, han ocupat càrrecs en el Consell Directiu de la UAI i, a través d'aquesta, han participat i continuen participant en les assemblees biennals del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes, estretament lligat a la UNESCO. El 1926 intervingué en la creació del Comitè Internacional de Ciències Històriques i el 1950, en reorganitzar-se aquest, en la de l'Associació Espanyola de Ciències Històriques. Forma o ha format part, també, de l' Associació Internacional d'Arqueologia Clàssica, de l'Associació Internacional d'Estudis Bizantins, de la Comissió Internacional de Meteorologia i, per mitjà de les seves filials, de la Federació Internacional d'Estudis Clàssics, de la Societat Internacional Arturiana, etc. L'IEC estigué instal·lat de primer al palau de la Generalitat, en uns locals posats a la seva disposició per la Diputació i després per la Mancomunitat de Catalunya, i més tard a la Casa de Convalescència de l' Hospital de la Santa Creu, dels quals l'Ajuntament de Barcelona li cedí el 1931, poques setmanes abans del canvi de règim, l'ús a perpetuïtat per als seus serveis i oficines i per a la seva biblioteca. L'IEC experimentà un breu període advers en l'època de la Dictadura de Primo de Rivera, en el qual la Diputació, desapareguda ja la Mancomunitat, li suprimí les subvencions oficials i es féu càrrec dels diversos serveis culturals que havia creat; això no impedí, però, de cap manera, que prosseguís la seva tasca sota el patronatge econòmic de Rafael Patxot, Francesc Cambó i altres mecenes. El 1930, però, la Diputació no solament li retornà els serveis que li havia pres el 1925 i les antigues subvencions, sinó que li n'encarregà uns quants que depenien d'ella, i alhora li reconeixia la plena autonomia d'actuació. El Govern de la Generalitat, entre el 1931 i el 1939, mantingué i amplià generosament aquest suport econòmic a les seves activitats científiques.

Amb el franquisme, la Diputació s'emparà de nou, no solament dels diversos serveis de l'IEC i de la seva biblioteca —a la qual canvià el nom pel de Biblioteca Central i en suprimí el patronat—, sinó també de les seves instal·lacions, els materials i les publicacions, i part dels locals de la Casa de Convalescència foren cedits a altres organismes. Començava, doncs, una nova etapa en la vida de l'IEC. Però, bé que extraordinàriament reduïdes, des d'aquell moment, les seves possibilitats d'actuació i mancats de l'utillatge més elemental (les cèdules lexicogràfiques per al seu diccionari, per exemple, estigueren blocades durant més de trenta-cinc anys), tots els membres que l'integraven prosseguiren, tant a l'interior com a l'exterior, els diversos treballs encarregats amb l'entusiasme i l'esperit de sacrifici que imposa la veritable vocació científica. El mecenatge particular, sovint voluntàriament anònim, que mai no ha mancat a l'IEC, suplí dignament les antigues subvencions oficials, i a aquest mecenatge se sumaren les subvencions de l' Agrupació Cultural Minerva, d' Òmnium Cultural i d'organismes internacionals, com la Unió Acadèmica Internacional i el Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes, ja mencionats. Així pogueren ésser represes el 1942 la seva activitat científica, el 1946 la convocatòria de premis i de borses d'estudi, i el 1947 les publicacions, que han possibilitat novament un intens intercanvi bibliogràfic amb tot el món acadèmic i universitari. L'IEC, que els darrers anys havia hagut d'acollir-se a la llar dels seus membres per tal de poder prosseguir la labor científica, des del 1962 trobà refugi, gràcies a Òmnium Cultural, al Palau Dalmases.

Reconegut oficialment pel Reial decret de 26 de novembre de 1976, cap a mitjan 1977 se celebrà l'acte oficial de lliurament, per la Diputació provincial i l'Ajuntament de Barcelona, dels seus locals històrics de la Casa de Convalescència de l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, dels quals havia estat allunyat molts anys. Un cop enllestides les obres de restauració, l'Institut en prengué possessió a l'octubre del 1982. La instal·lació definitiva de l'IEC a la seva antiga seu de la Casa de Convalescència, la rehabilitació i adequació de la qual finalitzà el 2000, féu possible la inauguració d'una nova etapa, amb l'ampliació del nombre de membres, l'establiment de noves infraestructures, l'extensió de la col·laboració científica amb altres institucions de dins i de fora del seu àmbit d'actuació, etc. El ple de l'Institut aprovà una modificació dels seus estatuts el 1998 per a indicar de manera específica la unitat de la llengua catalana. El 1999 s'inaugurà una seu a Perpinyà, la primera delegació d'aquest organisme fora del Principat, en conveni amb la Universitat d'aquesta ciutat; l'any 2000 se signà un acord amb el Govern Balear per a obrir una seu de l'Institut a les Illes, i el 2001 l'IEC inaugurà a Castelló de la Plana la seva seu al País Valencià. El 2005 hom obrí les d'Alacant i Lleida. La nova situació ha permès de reprendre amb un nou impuls els treballs de l'Institut, especialment els referits a la llengua, una mostra dels quals són la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, la publicació del Diccionari de la llengua catalana (1995), la realització de l'Atles lingüístic del domini català i la constitució del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que, com a continuació de l'activitat lexicogràfica de la primera època de l'IEC, permetrà la concepció i la realització de nous diccionaris amb mètodes renovats, com ara el Diccionari de freqüències (1996-98) o el Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC), obra en curs dirigida per Joaquim Rafel i consultable en línia que forma part del Diccionari del català contemporani, projecte iniciat el 1985. Posteriorment l'IEC ha elaborat altres diccionaris especialitzats dels quals n'ofereix també la consulta en línia, entre els quals el Diccionari de les ciències ambientals (2008).

Actualment, l'Institut és finançat per la Generalitat de Catalunya, mitjançant un conveni, pel Ministeri d'Educació i Cultura, i per institucions privades. Algunes de les activitats de l'IEC estan vinculades a projectes de la Unió Europea. Els presidents de l'Institut des de l'any 1968 han estat els següents: Jordi Rubió i Balaguer (1968-70), Pere Domingo i Sanjuán (1970-74), Josep Alsina i Bofill (1974-78), Joan Ainaud i de Lasarte (1978-82), Enric Casassas i Simó (1982-87), Emili Giralt i Raventós (1987-95), Manuel Castellet i Solanas (1995-2002), Josep Laporte i Salas (2002-05), des del 2005, Salvador Giner i de San Julián (2005-2013, reelegit l'any 2009) i Joandomènec Ros (2013, reelegit el 2017).

Iniciades el 1907, les publicacions de l'IEC inclouen, d'una banda, memòries, miscel·lànies, treballs, etc., de les diferents seccions recollides en col·leccions diverses i, de l'altra, revistes que apareixen amb més o menys periodicitat, entre les quals cal esmentar els butlletins de les diferents seccions, reculls de treballs, estudis, anuaris, etc. A iniciativa de l'IEC, i amb el suport dels governs de Catalunya i les Illes Balears, el 2005 diverses editorials iniciaren la publicació de l'obra completa de Pompeu Fabra. El juliol del 2008 arribà a un acord amb el cercador Google per a digitalitzar el seu fons de publicacions (més de 2.000 llibres), per a la consulta en línia. L'any 2010 l'IEC rebé la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. El novembre d'aquest any l'IEC anuncià l'obertura d'una seu a Palma de Mallorca. Provisionalment emplaçada a la seu de l'Institut Ramon Llull, era previst habilitar l'edifici històric de Ca n'Oleo de la mateixa ciutat com a residència definitiva de l'entitat.

El dos de febrer de 2011, i trencant per primer cop el principi de mantenir-se al marge de les polèmiques sobre qüestions no acadèmiques, l'Institut feu una declaració solemne sobre els drets de la nació catalana a tenir una consideració igualitària entre les cultures i llengües del món. Hom n'assenyalà el procés d'involució autonòmica a l'estat espanyol, el qual, afegit a les pressions de la mundialització tendents a l'homogeneïtzació, amenaçaven la supervivència de la col·lectivitat cultural i lingüística catalanes. Apel·lant al dret d'autodeterminació de les Nacions Unides, la declaració afirmava que cadascun dels territoris d'aquesta col·lectivitat tenia el dret legítim i inalienable de decidir democràticament a quin estat volia pertànyer o si en volia formar un d'independent.

Col·laboració: 
RAiS
Data de revisió: 
2017-06-09
Llegir més...