És situada a 518 m d’altitud, sobre una de les terrasses de la riba esquerra de l’Isar, que domina una àmplia plana sedimentària. L’antic recinte emmurallat és assenyalat actualment pel cinyell d’avingudes que va de la Maximilianplatz a la Sendlingertor i continua per la Blumenstrasse. El 1885 Múnic tenia més de 250.000 h, i mig milió el 1900; el 1956 assolí ja el milió d’habitants. Actualment és la tercera ciutat de l’Alemanya Federal. Destruïda en un 40% pels bombardeigs de la Segona Guerra Mundial, que afectaren principalment el nucli antic, durant els anys de postguerra tingué un període marcat per la reconstrucció i per una nova i ràpida expansió. El 1972 fou seu dels XX Jocs Olímpics, circumstància que afavorí un nou embelliment de la ciutat (sobretot la construcció de la zona i de les instal·lacions olímpiques i la zona de vianants al cor de la ciutat) i la construcció del metro. Múnic és un gran centre industrial, cultural i de comunicacions. És el més gran productor de cervesa d’Alemanya i, entre altres indústries, es destaquen les d’electrònica, maquinària, automòbils (BMW), avions, aparells de precisió, químiques, alimentàries, editorials, etc. La ciutat acull molts immigrants estrangers, que constitueixen un 10% de la població (turcs, iugoslaus, grecs, italians, etc.). Turísticament cal destacar les festes entorn de la cervesa, especialment l’Oktoberfest i la cerveseria de més nom, el Hofbräuhaus. Té aeroport (Riem). És seu d’arquebisbat, amb el títol de Múnic-Freising.
Múnic fou fundada, vers el 1158, per Enric el Lleó, duc de Baviera, al lloc d’una antiga colònia sorgida entorn d’un monestir benedictí (de la fi del segle VIII) i anomenada, per això mateix, ad monachos o Múnichen (‘prop dels monjos’). Prengué aviat una gran importància per la seva situació, a la confluència entre la ruta de la sal i altres rutes comercials que de Nuremberg i Ratisbona menaven a Roma. Propietat dels Wittelsbach, el 1180, juntament amb el ducat de Baviera, el duc Lluís el Rigorós hi establí la capital (1255). Obtinguts els drets de ciutat (1294), experimentà un creixement socioeconòmic important. Lluís IV el Bavarès en fou un gran protector i n’eixamplà les muralles. La unió de l’Alta Baviera i de la Baixa Baviera, amb el duc Albert IV (1506), augmentà la importància de Múnic, que arrabassà a Augsburg la primacia comercial de l’Alemanya meridional. Centre artístic renaixentista d’Alemanya amb Albert V, fou, durant la guerra dels Trenta Anys, sota Maximilià I, baluard del catolicisme. La ciutat sofrí els danys de l’ocupació danesa (1632) i els de la guerra de Successió espanyola (per la seva rebel·lió contra l’ocupació austríaca, 1705). Capital del regne de Baviera amb Maximilià I Josep (1806), ho fou, després, de la república homònima (1918). Fou escenari del putsch de Hitler (1923) i fou seu important del nacionalsocialisme.
Dels monuments cal esmentar l’església Sankt Peter (segle XII, completada als segles XIII i XIV), amb una torre (segle XIV), coneguda amb el nom d’Alter Peter, la catedral, de la segona meitat del segle XV, i l’antiga casa de la ciutat, de la fi del segle XV. Una de les esglésies més importants és la Jesuitenkirche o Sankt Michael (1573-97), obra de la Contrareforma, que segueix el model del Gesù de Roma. La influència italiana continuà durant el segle XVIII, que es construïren edificis notables: l’església Sankt Johann Nepomuk (1733-46), dels germans Asam, i la Theatinerkirche (1663-75), inspirada en Sant’Andrea della Valle de Roma. A poc a poc penetrà el gust francès, sobretot amb F. de Cuvilliés, el qual adaptà amb molta originalitat el rococó al gust alemany; són seus el Residenztheater (1750-53, també conegut amb el nom Cuvilliés-Theater i reconstruït després de la Segona Guerra Mundial), una de les construccions de la Residenz (començada al segle XVI i acabada al segle XIX), el palau Holstein i l’Amalienburg (1734), pavelló del parc de Nymphenburg. Durant el segle XIX Lluís I de Baviera féu modificar l’urbanisme de la ciutat i afavorí moltes construccions; protegí l’arquitecte Leo von Klenze, del qual són la Glyptothek, la Pinakothek, el palau Leuchtenberg, els Propyläen, l’Odeon i el Nationaltheater.
Múnic fou el principal centre del Jugendstil, amb l’anomenat Grup de Múnic, grup de set arquitectes, entre els quals cal esmentar A. Endell, creador del desaparegut estudi fotogràfic Elvira (1896-98), R. Riemerschmid i P. Behrens, fundador també de la Münchener Sezession, el 1893, nom que prengué el Modernisme muniquès. En el pla cultural, cal assenyalar la Ludwig-Maximilians-Universität (traslladada, el 1826, des de Landshut), la Universitat Tècnica i diverses escoles superiors. La ciutat posseeix nombrosos teatres (de l’òpera, o Nationaltheater, Cuvilliés-Theater, Deutsches Theater, Neue Philharmonie, Münchner Marionettentheater, etc.) i museus (la Glyptothek, l’Alte Pinakothek, que guarda importants col·leccions de pintura alemanya i flamenca dels segles XVI i XVII, la Neue Pinakothek, especialitzada en pintura moderna, el Bayerisches Nationalmuseum, el Deutsches Museum, museu de les ciències i la tècnica, etc.).
Ciutat wagneriana per excel·lència —Lluís II de Baviera hi patrocinà l’estrena de Tristany i Isolda (1865), d’Els Mestres Cantaires (1868) i de la Tetralogia—, no ha deixat de conrear la seva tradició musical. Des del 1958 hom hi celebra anualment —pel juliol— un festival d’òpera al Cuvilliés-Theater.