i Perpinyà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Perpinyà

Nom oficial francès del municipi dePerpignan (fr), Nom antic dePerpenyà
L’antiga Llotja de Perpinyà, amb la Venus de Maillol, a primer terme
© Fototeca.cat
Municipi del Rosselló, capital de la Catalunya del Nord (Departament dels Pirineus-Orientals), a la vall baixa de la Tet. 
Població: 
122.414 h
[2014]
Extensió: 
67 km2

Geografia

S’estèn entre el torrent de la Llavanera (en part límit septentrional) i el Rard (en part límit meridional), al centre de la plana rossellonesa, al sector pròxim a la mar (el límit oriental en dista 5 km), travessat de N a S per les grans vies de comunicació que uneixen la resta del Principat de Catalunya amb el continent europeu. Capital del departament dels Pirineus-Orientals, Perpinyà forma part de l’establiment públic supramunicipal “Perpinyà-Mediterrània Comunitat Urbana” (264.105 h [2014]), que aplega trenta-sis municipis mancomunats dels voltants de la capital rossellonesa, amb competències estratègiques sobre el desenvolupament econòmic, l’ordenació territorial, el medi ambient i la mobilitat.

La temperatura mitjana anual és de gairebé 16°C, amb una mitjana global de 24°C al juliol-agost i una de 8,4°C al gener. Les precipitacions, mínimes del maig al setembre (entre 12 o 25 mm i 38 o 47 mm mensuals durant el període), són prou abundoses a l’abril (59 mm) i sobretot a la tardor (de 76 mm a l’octubre a 59 al desembre). El municipi comprèn els antics pobles i termes de Castellrosselló, Malloles i Orla, l’antiga casa templera de Bajoles, l’antic monestir de Santa Maria d’Agulló i els despoblats de Vilarnau d’Amunt i Vilarnau d’Avall.

Demografia

Després del creixement regular al llarg del segle XIX, la crisi vitícola de la fil·loxera repercutí entre el 1886 i el 1891 (de 34.183 h a 33.878 h) a causa de l’emigració vers l’Amèrica del Sud. Després del 1910 la immigració, sobretot de súbdits de l’Estat espanyol, ha estat notable i ha compensat un índex de natalitat insuficient. El nombre de súbdits de l’Estat espanyol residents a Perpinyà era de 510 el 1803, 650 el 1856, 1.025 el 1876, 1.557 el 1911, 13.626 el 1921, 21.556 el 1936 (a causa de la Guerra Civil) i 6.791 el 1954. Cal assenyalar que, entre aquests, la proporció de catalans del sud era superior al 65%, procedent sobretots de la regió de Girona; bona part d’aquests, com també els castellans, s’han anat naturalitzant. El 55% de la colònia espanyola era formada per població jove, activa, enfront el 38% de mitjana per al conjunt de la població perpinyanesa. Un altre component de la immigració perpinyanesa és la població procedent del N d’Àfrica. Abans de la independència algeriana hi havia uns 4.000 súbdits francesos procedents d’aquest país, localitzats sobretot als barris de Sant Jaume, la Real i el Vernet. Posteriorment la xifra ha minvat, però el retorn dels pieds noirs, molts instal·lats a la vila nova del Molí de Vent, explica en part el creixement demogràfic en 1962-68. Després, la immigració de l’Estat espanyol gairebé s’ha estroncat i ha estat substituïda en part per la portuguesa. Alhora la població jove autòctona, que refusa de fer les feines que accepten els immigrants, va massivament a treballar al N de les Corberes, sobretot a la regió de París (en 1962-68 sembla que un terç de la població rossellonesa entre 18 i 30 anys abandonà el país, substituïda en part per gent procedent del nord); això fa que el procés d’envelliment de la població s’accentuï malgrat les aparences i, sobretot, que la fracció de la població catalana disminueixi ràpidament. Aquesta tendència del jovent a marxar és atenuada per la crisi econòmica, la pèrdua de les colònies i una presa de consciència. D’altra banda, encara que Perpinyà ha absorbit bona part de l’emigració rural del Departament dels Pirineus-Orientals, hi ha una tendència consolidada dels ciutadans a residir a les viles perifèriques (Cabestany, Bompàs, Sant Esteve, el Soler, Toluges, Cànoes, Pollestres, Vilanova de Raò, Salelles), les quals, darrerament, s’han desenvolupat enormement tot transformant-se en ciutats dormitori o dedicades al comerç de grans superfícies, a serveis diversos i al lleure. Fins i tot, entre el 1982 i el 1990, la població perpinyanesa baixà el 0,7%, es recuperà entre el 1999 i el 2007 (+1,2%), atraient nous habitants, i, finalment, s’ha estabilitzant d’ençà del 2007 (+0,2% l’any). El 2013, quan el 45% de les llars era formada per persones de més de 60 anys, només el 23% ho era per persones de menys de 40 anys. La població activa representa el 46,7% del conjunt; per sectors, l’1% es dedica a l’agricultura, el 5,3% a la indústria, el 6% a la construcció, el 49,7% al comerç, als transports i als serveis diversos, i el 38% a l’administració pública, l’ensenyament i l’atenció sanitària i social.

L’economia

L’agricultura ocupa com més va menys gent, i el nombre d’explotacions disminueix ràpidament (1.235 el 1955, 722 el 1970, 324 el 1990 i 150 el 2014), malgrat que el terme formi part de les fèrtils terres de la zona oriental del riberal de la Tet, regades pel canal de Perpinyà. A mitjan segona dècada del segle XXI, la producció d’hortalisses i de fruiters encara era notable, amb unes 570 ha. Cal esmentar també el conreu de flors (30 ha) i la vinya (1.300 ha), destinades gairebé exclusivament a vins de qualitat (A.O.C, Appellation d’Origine Controlée; que en la nomenclatura francesa correspon a la denominació d’origen). La indústria és relativament poc important. Les activitats agrícoles han potenciat les indústries alimentàries. El grup de cooperatives de l’Alt Vernet (una de les de més pes del departament) havia absorbit les indústries conserveres de Ribesaltes i de Vinçà. També en el ram de l’alimentació es destaquen les fàbriques de bescuit i de xocolata (Cémoi a Orla, i Lor i Confiserie du Tech, especialitzades en torrons, al Mas Garidó), així com la torrefacció industrial amb els Cafès La Tour, que arrencà el 1925. Així mateix, van lligades a l’agricultura algunes fàbriques d’embalatge i de calibradores mecàniques de fruites i hortalisses, com ara la Societat Caustier. La indústria de les joguines, que havia experimentat un important desenvolupament en els decennis posteriors a la guerra, ha sofert des dels anys setanta una forta crisi com a conseqüència de la competència estrangera —especialment japonesa—, que ha provocat una forta reducció dels llocs de treball i l’extinció de moltes de les fàbriques, entre les quals destacà la fàbrica de nines Bella, que es mantingué activa del 1964 al 1984. Té tradició la fàbrica de paper de fumar Bardou-Job (1890), amb una activitat diversificada mitjançant la fabricació d’accessoris per a fumador, i comprada l’any 2000 per Republic Technologies International. Hi havia una indústria rajolera i encara queden unes quantes grans empreses de construcció i de treballs públics que representen de fet la meitat, si fa no fa, de tots els llocs de treball del sector secundari. S’han endegat diverses zones industrials, més o menys concorregudes, a la perifèria immediata o als afores de la ciutat; hi trobem tres àrees econòmiques de certa importància, totes ben comunicades amb l'autopista A9: la zona de transport de mercaderies i logística de Sant Carles, els parcs tecnològics de Tecnosud i Agrosud, incloent-hi el clúster Derbi sobre energies renovables, i els planters d'empreses de Torremila i del Polígon Nord. En són característiques la diversificació de la majoria de les empreses —amb dificultats per fer-les perennes— i llurs dimensions mitjana o petita, fins i tot molt petita si es té en compte els molts autònoms; el 70% d’aquestes empreses es dediquen al comerç, als transports i, sobretot, als serveis. Una excepció la constitueix l’empresa industrial puntera EAS Services, amb 300 treballadors, especialitzada en el manteniment i les reparacions d’equipaments aeronàutics. La Cambra de Comerç de Perpinyà, en contacte estret amb les de Girona i de Barcelona, intentà d’impulsar l’establiment d’indústries del Principat, i així s’establí a Perpinyà una sucursal de la fàbrica de gènere de punt Punto Blanco, d’Igualada. Aquesta esperança, però, resultà frustrada, i els responsables actuals de les cambres de comerç de banda i banda prioritzen, amb l’ajut de fons europeus, el foment dels intercanvis de bones pràctiques, la constitució de xarxes de contactes i les formacions compartides entre actors econòmics fronterers. També cal esmentar una eina de promoció econòmica rellevant, el Parc de les Exposicions (creat el 1984 al Baix Vernet), amb una capacitat total de 10.000 m² per a acollir fires i salons. El comerç del vi havia estat una important font d’ingressos a la fi del segle XIX, però les transformacions administratives i fiscals han reduït molt aquest negoci. En canvi, resta en activitat la tradicional funció de Perpinyà com a mercat agrícola de la plana rossellonesa (alguns pagesos hi aporten els productes i certs expedidors perpinyanesos compren els dels pobles per a embalar-los a la zona de Sant Carles), funció desenvolupada encara a partir de l’arribada del ferrocarril el 1859. L’estació frigorífica STEF ocupa el segon lloc de l’Estat francès dins aquest tipus d’empreses. El desenvolupament i la regularització del comerç amb l’Estat espanyol motivaren la creació de la Zona de Sant Carles, centre d’arribada dels camions del sud carregats de fruita i d’hortalisses, a l’W del nucli urbà, que ha pres una gran extensió. Pel que fa a la banca, Perpinyà és una de les ciutats franceses amb una densitat d’agències més alta, puix que a la ciutat conflueixen sucursals dels bancs de l’Estat francès i algunes de l’Estat espanyol. L’equipament hoteler consta d’uns 37 establiments i unes 1.550 habitacions (any 2017), i rebé un cert impuls amb el decret del 1964, que convertia el litoral rossellonès en una zona per al desenvolupament turístic. Des de llavors, el pes del turisme dins l’economia de la ciutat no ha cessat de créixer i darrerament ha agafat una clara dimensió cultural, artística i patrimonial que s’afegeix a la massificació derivada del turisme estacional. D’altra banda, l’increment del turisme procedent de l’àrea de Barcelona i de tot el Principat (turisme de proximitat, de cap de setmana al llarg de tot l’any, atret per l’al·licient del pas de frontera, la condició de ciutat alhora catalana i francesa, el patrimoni, els esdeveniments culturals i els lligams històrics) dona vitalitat a comerços, cafès i restaurants, especialment durant les festes nadalenques, els ponts i dies festius vigents al sud de l’Albera i les dates perpinyaneses assenyalades.

La ciutat

La ciutat (120.605 h [2014]; 37 m alt), és el centre de la Comunitat Urbana Perpinyà-Mediterrània (264.105 h [2014]), cap de comarca del Rosselló, capital de la Catalunya del Nord (Departament dels Pirineus-Orientals) i seu del bisbat de Perpinyà-Elna. Inicialment emplaçada a la dreta de la Tet, a la seva confluència amb la Bassa, damunt els turons del Puig i de la Real i entorn d’ells, s’ha estès àmpliament a la banda esquerra, especialment al llarg de la carretera de Narbona, i ha annexat els barris del Vernet; al començament del segle XXI arribava fins a l’extrem de la terrassa que domina el terme de Ribesaltes, i s’ha desenvolupat molt també al llarg de les rutes de Prada, Tuïr, el Pertús, Elna i Canet. Ocupa el punt d’encontre entre el camí tradicional vers la península Ibèrica i el transversal que remunta la vall de la Tet, cap a la Cerdanya i el País de Foix. Aquests anys, el 47,5% de la superfície del terme municipal l’ocupaven els espais agrícoles o naturals, i el 52,5% els espais urbanitzats o en curs d’urbanització.

La ciutat antiga

Aspecte de la catedral de Perpinyà
© Dreamstime / Bensliman
La vila vella es comprimeix a l’interior de les rondes, que segueixen el dibuix de les velles muralles, enderrocades al començament del segle XX, i és dominada al sud per l’extensa fortalesa del castell de Perpinyà, dit modernament Palau dels Reis de Mallorca. El centre històric és a la dreta de la Bassa (afluent de la Tet canalitzat els anys seixanta del segle XX). De les antigues fortificacions resta la porta i les torres del Castellet, de rajoles vermelles, seu del museu etnogràfic de la Casa Pairal. Pel carrer dels Mercaders hom arriba a la plaça de la Llotja (antigament plaça dels Rics Hòmens o del Consolat de Mar), amb nombrosos cafès i botigues i centre de la vida perpinyanesa, presidida pel notable edifici gòtic de la Llotja (fou bastit en dues etapes, als segles XIV i XVI), que modernament hom ha habilitat com a restaurant. Centra la plaça una escultura, la Venus, de Maillol. La Casa de la Ciutat, d’aspecte més auster que la Llotja, a la mateixa plaça, fou iniciada al segle XIII; el pati interior (amb la Mediterrània de Maillol) i les arcades són dels segles XVI i XVII; són notables les reixes de ferro i la sala del consolat, amb teginats. Al costat seu hi ha el Palau de la Generalitat, bastit al segle XV, que fou després seu del Consell Sobirà del Rosselló i palau de justícia. Un estret carrer uneix la plaça de la Llotja amb la de la catedral de Perpinyà. Prop seu, al carrer de la Mà de Ferro, hi ha la notable casa de Bernat Xanxo, gòtica, de façana exuberant, bastida el 1508. El carrer de la Barra, amb les seves típiques porxades, servia abans de mercat. A l’antic Palau de les Corts, de rajoles, ben restaurat, hi ha instal·lada la Creu Roja. La plaça de Rigau era l’antiga plaça del Blat, límit de les penúltimes muralles de la vila. A la plaça de la República hi ha el vell Teatre Municipal i un mercat a l’aire lliure un cop la setmana. El Palau Pams, edifici modernista, acull el servei municipal dels Afers catalans i una part del festival de fotoperiodisme “Visa pour l'Image” durant quinze dies. Prop seu hi ha un edifici d’estil clàssic (segle XVII) que ha estat seu fins fa poc del Museu Rigau (ara traslladat a la casa Lazerme) i del Museu d’Història Natural (ara a la casa Sagarriga). El barri de Sant Jaume té un caràcter molt popular, amb població sedentaritzada i procedent de la immigració (gitanos, la majoria catalanoparlants, i magribins, respectivament); hi ha els carrerons de l’antic call. Té importància comercial el voral Vauban, al límit del centre històric. Entre les esglésies perpinyaneses, a més de la catedral de Sant Joan, destaquen la de Sant Jaume Sant Jaume de Perpinyà, on es troba la vella confraria de la Sang (l’any 1950 hom reprengué l’antiga processó que organitzava des del segle XV per Setmana Santa, i que les autoritats franceses havien prohibit al segle XVIII). L’església de Santa Maria de la Real, prop del castell, fou bastida sobre l’anterior dels frares de la penitència (segle XIV). L’església de Sant Mateu, contemporània de la Real i derruïda el 1639 per raons estratègiques, fou reconstruïda. L’església gòtica del convent del Carme, prop del castell, fou cremada pels alemanys el 1944. En part restaurada, és la seu de l’Institut del cinema Jean Vigó i del festival de músiques urbanes “Ida y vuelta”; el claustre de marbre fou venut a un col·leccionista de l’Aude. Els dominicans havien construït un impressionant conjunt que dominava el sector est de la catedral, ocupat per les autoritats militars; a l’ampli pati subsisteixen restes d’un gran claustre de dos pisos i es conserva l’església ogival i un petit claustre de rajoles del segle XVIII. Se n’ha recuperat la gran nau, que serveix per a les manifestacions culturals.

La ciutat moderna i la zona d’expansió

Des del modern Liceu Aragó, bastit cap a la ruta de Tuïr fins a la Tet, els molls de la Bassa ofereixen una àmplia perspectiva. Aquest sector de l’esquerra de la Bassa, residencial, era encara ocupat per hortes a mitjan segle 

Vista general de Perpinyà, amb el Castellet, a primer terme
© Fototeca.cat
XIX. S’hi bastiren els grans magatzems, el Teatre Nou (transformat primer en cinema i posteriorment en simple edifici residencial), diverses banques, el mercat a l’engròs (transformat en zona d’oci nocturn, vora el nou Teatre de l’Arxipèlag i el nou pont de vianants que enllaça amb el Vernet). A tocar, trobem la plaça de Catalunya, prou concorreguda, amb un establiment del complex ludicocultural FNAC a l’antic edifici comercial de les “Dames de France” i, a prop, la Llibreria Catalana. Inicialment, el sector era limitat pels bulevards de Clemenceau i dels Pirineus, però s’ha estès vers les carreteres de Prada i la Tet d’una banda, i fins a l’estació del ferrocarril de l’altra, tot conservant l’aspecte residencial. L’entrada en servei d’una nova estació per al tren de gran velocitat (TGV) l’any 2013 al costat mateix de l’estació del ferrocarril convencional (1858), combinada amb la xarxa de transport de l’àrea urbana, així com la reubicació de l’estació d’autobusos del Departament al mateix lloc, fan del barri un nus de comunicacions multimodal que ha afavorit, també, la construcció d’un centre comercial i d’oficines (hi trobem la seu de l’Euroregió), “El centre del món”, nom manllevat de l’ocurrència del pintor Salvador Dalí sobre l’estació de Perpinyà. Aquesta estació del TGV és l’última, abans de creuar la frontera pirinenca, de la línia de llarg recorregut amb vocació transeuropea París/Lió/Barcelona/Madrid; els combois francoespanyols d’alta velocitat SNCF/RENFE hi fan parades. A l’W de l’estació s’han format modernament els barris de Sant Aciscle (amb la ciutat dels Castors i la Ciutat de l’Albera) i de la Garrigola, amb la urbanització posterior del Mas Pradal, a la carretera de Prada. Al sud del barri de l’Estació, i com a prolongació del de Sant Mateu, donant la volta al castell, s’ha desenvolupat el barri de Sant Martí, que d’una banda termeneja amb l’antic poble de Malloles i de l’altra, amb la nova carretera de Girona. L’extensió de les urbanitzacions al sud del castell i la ciutadella i dels bulevards de Poincaré i d’Aristide Briand és posterior a la Segona Guerra Mundial. Hi ha la Ciutat Universitària i la Universitat, amb edificis dispersos, i la nova urbanització del Molí de Vent, conjunt de 3.500 pisos sobre unes 15 ha, en expansió constant, creació modèlica pel seu valor estètic i pels equipaments (esports, centres culturals, comunicacions). Vers l’E hom arriba a l’antic poble i actual barri de Sant Galderic i a les urbanitzacions del Camp de Mart i del Balcó, on hom construí el Liceu Jean Lurçat. Més enllà, les urbanitzacions han continuat fins a la carretera de Canet, amb el barri de les Coves, on hi ha el Liceu Tècnic del Clos Banet/Pablo Picasso. En aquest sector l’extensió és contínua també, i la zona urbanitzada de Perpinyà toca ja la de Cabestany. L’horta de Sant Jaume, prolongació del barri del mateix nom, vora la Tet, és separada de la vila vella per la ronda o bulevard de Joan Bourrat, el passeig dels Plàtans (on abans es feia la fira de novembre), el Square Bir-Hakeim i el Jardí d’Infants; hi ha estat bastit el Palau dels Congressos. A l’altra banda de la Tet l’expansió ha estat també important. N’és l’eix l’avinguda del Mariscal Joffre, que travessa els barris del Baix Vernet, el Vernet Mitjà i l’Alt Vernet (el Vernet), on hi ha escoles, el Liceu El Sol i el Liceu Aristides Maillol, establiments sanitaris i l’hospital de Sant Joan, de recent ampliació i modernització (que era inicialment a la vila vella, a la Ciutat Bartissol, prop de la catedral). A l’extrem de l’Alt Vernet hi ha una de les zones industrials de la ciutat; també s’hi concentren diferents col·lectius amb dificultats d’integració social i cultural (essencialment comunitats gitanes i d’origen magribí). Entre la vila vella i l’Alt Vernet, la urbanització s’ha estès abundosament a cada banda de l’avinguda del Mariscal Joffre, on ha calgut traçar altres vies de circulació, com l’avinguda Emili Roudayre i l’avinguda Paul Gauguin a l’E, el bulevard Desnoyès i la Penetrant Nord a l’W; la Penetrant, que també disposa des de fa poc d’una variant que contorneja el centre de Perpinyà, permet enllaçar la ciutat amb l’aeroport Perpinyà-Ribesaltes, situat al NW (380.000 passatgers el 2017), així com amb l’autopista A9, dita “La Catalane”, eixamplada a tres carrils dobles pel seu pas per l’àrea urbana.

Els centres d’ensenyament

Cap a l’any 2000, Perpinyà disposava de 37 escoles de parvulari, 34 escoles d’ensenyament primari i 34 aules especialitzades. Pel que fa a l’ensenyament secundari, hi ha 26 centres d’ensenyança obligatòria (dels quals 18 són privats), 8 instituts de cicle secundari i 6 d’ensenyament professional. En gairebé tots els col·legis i liceus es fa, d’ençà del 1979, l’ensenyament optatiu del català. També, al cicle primari i pel que fa al català, hi ha dos centres públics bilingües (escola Arrels) i dos centres associatius amb sistema immersiu (escola La Bressola). Quant als estudis superiors, hom pot datar-ne la represa el 1958, moment en què tornà a funcionar, de manera embrionària, la vella Universitat (Estudi Major, clausurat el 1790), dependent de la Universitat de Montpeller. Els estudis superiors reberen un fort impuls el 1971 amb la unió de diverses institucions acadèmiques rosselloneses en el centre universitari, i el 1972 amb la creació del Centre Pluridisciplinari d’Estudis Catalans (actiu fins el 1979). El 1968 s’acabà la primera part de la Ciutat Universitària, i el 1979 fou constituïda la Universitat de Perpinyà, emplaçada al barri del Molí de Vent i ja independent de la de Montpeller. A mitjan segona dècada del segle XXI tenia uns 10.000 estudiants, 450 docents i investigadors, 90 enginyers i 350 doctorands; hom hi cursa cicles complets o parcials d’un gran nombre de matèries, entre les quals hi ha els estudis catalans (des del 1979 concedeix el diploma universitari d’estudis catalans). El campus principal és al barri del Molí de Vent, però el 2017, la Universitat tornà al centre de la ciutat, amb la instal·lació de la facultat de dret a tocar de la mediateca municipal i de la seu de la universitat del segle XVIII, seu prevista del patronat de la Fundació universitària.

Els mitjans de comunicació social

Hom publica a Perpinyà un sol diari d’informació, L’Indépendant, creat el 1845, el més veterà de tota la premsa francesa dita “regional”, i que llegeix bona part de la població; des del 1972 fins a l’any 2000 aproximadament, publicà cròniques en català amb més o menys regularitat. Un altre diari que té una importància molt relativa és Midi Libre, imprès a Montpeller però que té una redacció a Perpinyà. En un primer moment, el Midi Libre de Montpeller comprà L’Indépendant, i més endavant, l’any 2015, la Dépêche du Midi de Tolosa de Llenguadoc absorbí ambdós diaris, formant així el grup principal dels periòdics de la nova regió administrativa “Occitanie”. L’edició catalana de Midi Libre dedica algunes pàgines diàries a les informacions locals. Publicà també, del 1960 al 1970, cròniques en català. El 1987 el diari gironí El Punt creà el setmanari El Punt Catalunya Nord, amb redacció a Perpinyà i inicialment només en català, però que el 1993 hagué d’esdevenir bilingüe, fins que el 1994 desaparegué. Entre els setmanaris i les revistes cal esmentar La semaine du Roussillon, generalista, Le Travailleur catalan, òrgan del Partit Comunista, i L’agri, adreçat a la pagesia. La Falç, òrgan de l’Esquerra Catalana dels Treballadors, que donava preferència al català, així com La Nova Falç, del grup dissident que constituí l’IPC,Terres Catalanes i Truc, amb algunes col·laboracions en català, han anat desapareixent. La Tramontane, revista literària bilingüe, deixà de publicar-se el 1975, després de mig segle. El GREC publica, des del 1961, Sant Joan i Barres (trimestral, polèmica, tota en català), alguna comèdia i l’almanac, l'únic que sobrevivia els primers anys del segle XXI. Terra Nostra, que inicialment aparegué com a revista escolar, proposa un excel·lent material pedagògic als mestres, edita monografies sobre pobles, i temàtiques (els fogatges, la toponímia, la flora, etc.) i obres fonamentals sobre la bibliografia rossellonesa, la geografia, la premsa, etc. També edita discs i, cada any, un calendari temàtic. Des del 1992 i el 2005, respectivament, es publiquen les revistes Terres Catalanes i Cap Catalogne, en francès, dedicades exclusivament a temes catalans, patrimonials i turístics de banda i banda de l’Albera. L’IREC publicà La Revista Catalana, de caràcter més filològic, també en català, que fou creada el 1968 però només es mantingué uns quants anys. Reflets du Roussillon, trimestral, era tota en francès. L’estació local Ràdio Perpinyà, que depèn de París des del 1988, tenia poca potència i poca autonomia; repetia generalment les emissions de París, i en els programes propis deixava un lloc molt escàs al català (després del 1945 hi hagué una emissió popular, la de l’Oncle Jep). Actualment, les principals emissores de ràdio són en francès, com ara la privada RCN Radio i l’estatal France Bleu Roussillon. El 1981, l’associació cultural Arrels creà Ràdio Arrels, que emet en català i té un paper important en la normalització lingüística i realitza emissions de qualitat excel·lent. La cadena de televisió pública France 3 és pobrament representada a Perpinyà, amb un grup reduït de professionals i uns equipaments limitats. Depèn de Montpeller. El català hi és testimonial. També es reben les emissores espanyoles i catalanes del sud de l’Albera.

Vida artística i cultural

La creació del Centre Universitari, a la fi dels anys cinquanta, ha reactivat l’activitat cultural i ha donat nova vida a institucions antigues, com la Societat Agrícola, Científica i Literària (SASL), que continua reservant un lloc a la llengua i la cultura catalanes. El Grup Rossellonès d'Estudis Catalans fou creat el 1960, i constituí durant un quant temps l’associació més viva amb vista a la promoció de la cultura catalana. Fou l’origen, en particular, de la Universitat Catalana d’Estiu. A partir del final de la dècada del 1960 començaren a multiplicar-se les entitats catalanes, que el 1988 eren més de cent, la major part reunides en una federació per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes, primer organisme unitari del país, encara en activitat amb diverses desenes d’entitats adherides. Així, en forma part l’entitat Òmnium Cultural Catalunya Nord, que ofereix classes de català a Perpinyà i a molts pobles, i organitza una nit literària catalana per Sant Jordi des del 1989. També, les diverses societats de signe català han constituït una associació (l’APLEC), que exerceix d’interlocutor davant les institucions acadèmiques i el ministeri. El Grup Cultural de la Joventut Catalana, que promogué la nova cançó, obrí una llibreria catalana, a partir de la qual hom fundà el 1985 l’editorial Llibres del Trabucaire, especialitzada en la publicació de llibres en català. En el camp del teatre es destacà, a la primera meitat del segle XX, la companyia Les Tréteaux (‘L’estrada’), que representava comèdies bilingües. No s’han consolidat el Théâtre du Midi ni l’experiència del cafè teatre de la Comédie du Roussillon. Hi ha alguns grups d’aficionats que fan teatre en català o en francès. El conservatori de música, fundat a mitjan segle XIX, declarat el 1999 d’àmbit regional, acull molta gent jove de tota l’àrea urbana i té una programació regular de concerts. El 2015 fou inaugurada una remodelació en profunditat, amb un nou edifici adjacent que ampliava en uns 2.700 m2 els prop de 4.300 de l’antic edifici. La Nova Cançó catalana començà a partir del primer recital de Raimon (1962), organitzat pel GREC. Fou un veritable boom, que permeté una certa presa de consciència. Al final dels anys setanta començà a anar de baixa. El Palau dels Congressos orienta sis cases de joves, repartides per la ciutat, on hi ha clubs de música, de teatre, etc.; té una gran sala d’espectacles, amb 1.200 places, i sales més petites (cinema i música), i acull els Amics del Cinema (organitzadors, a partir del 1965, de la Confrontació Cinematogràfica, esdevinguda el 1976 Festival Internacional de Crítica Històrica del Film, i creadors de la Cinemateca Catalana, que publica uns Cahiers de la Cinémathèque). Hi hagué una explosió de cinema pornogràfic, que durant els gairebé vint anys darrers del franquisme a Espanya anà destinat sobretot als catalans del sud de l’Albera (a causa de la censura a l’Estat espanyol). L’Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Artístic i Històric Rossellonès, creada després del 1945 i posteriorment refundada, ha publicat una sèrie d’anys Études Roussillonnaises; també es preocupa de la protecció dels monuments històrics Les Vieilles Maisons Françaises. A més de l’Escola de Belles Arts, l’obrador de ceràmica de Sant Vicenç, creat per la família Bauby, és un centre artístic important, avui transformat en fundació cultural. Les dues grans novetats han estat, el 1978, la creació del Centre de Documentació i d'Animació de la Cultura Catalana (CeDACC), dependent de l’Ajuntament de Perpinyà, que a través de múltiples activitats i serveis tingué un paper cabdal en la recuperació de la cultura catalana, i la creació del Departament de Català de la Universitat de Perpinyà, en el si del qual s’ha desenvolupat, a partir del 1982, un curs complet de català, l’únic de l’Estat francès, amb la llicenciatura i el doctorat. Hom ha creat també, a la Universitat, un centre de recerques catalanes, el CREC (1983), que es feu càrrec de l’organització de l’àrea de Mitjans de Comunicació del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1986. A la Universitat correspon també la creació d’un Institut d’ensenyament i de recerca sobre la temàtica transfronterera, l’Institut Franco-Català Transfronterer (IFCT). L’exiliat republicà Salvador Figueres fundà els anys setanta, en una casa que adquirí prop de l’església de Sant Mateu, el Centre Cultural Català, o Casa Figueres, amb sales de curs, de conferències, de reunions, i una biblioteca. Hom hi instal·là Ràdio Arrels, que l’any 2010 es traslladà al carrer dels Agustins. El Centre Cultural Català s’integrà l’any 2002 a la xarxa de Casals Jaume I, i posteriorment es traslladà a l’avinguda del Liceu, prop del Liceu Aragó. L’any 2011 hom inaugurà a la riba dreta de la Tet, entre els ponts d’Aragó i del mariscal Joffre, el Teatre de l’Arxipèlag, un gran complex dedicat a les arts escèniques amb la voluntat d’esdevenir un centre cultural de referència dels Països Catalans i de la Mediterrània. D’ençà del 1989, se celebra el festival internacional del fotoperiodisme Visa pour l'image, que cada any, entre l’agost i el setembre, aplega a Perpinyà les mostres més destacades dels professionals de l’especialitat, i milers de visitants. Originalment celebrat al Palau Pams, posteriorment la seu principal del festival fou traslladada al Palau de Congressos.

Arxius, biblioteques i museus

L’Arxiu de la Ciutat era en part al Castellet i en part, juntament amb l’Arxiu dels Pirineus Orientals, en un antic edifici darrere la catedral. Els arxius departamentals han estat traslladats en uns edificis nous del Molí de Vent, i els municipals a la vella Universitat. La Biblioteca Municipal de Perpinyà, formada arran de la primitiva universitat (1349), organitzada per Mailly-d’Harcourt el 1759 (el 1771 hi constaven 2.490 volums), fou enriquida amb la biblioteca dels jesuïtes i, durant la Revolució, amb les de Cuixà, la dels convents franciscà i carmelità de Perpinyà i les de les esglésies d’Elna i de Sant Joan; té 100.000 volums (203 manuscrits i 85 incunables), i disposa d’una seu central, la Mediateca del carrer Emile Zola, i de diversos annexos a la ciutat. La Biblioteca Universitària és prop del Centre Universitari, al Molí de Vent. La Fundació Internacional d’Estudis Històrics i Socials sobre la Guerra d’Espanya (FIEHS), creada a Ginebra el 1972, tingué la biblioteca al barri de Sant Aciscle (12.000 llibres, 6.000 quaderns, 1.500 col·leccions de periòdics i manuscrits i impresos). Amb el restabliment de la democràcia a l’Estat espanyol, la FIEHS s’ha traslladat al Principat. El 1985, simultàniament a la creació de la llicenciatura de català, hom creà el CEDUCAT (Centre de Documentació Universitari Català), cogestionat per la Biblioteca Universitària i el Departament d’Estudis Catalans. El Museu d’Història Natural, instal·lat en un palau particular del segle XV a la plaça de la Font Nova, fou fundat el 1839 i és format pel gabinet d’història natural, creat pel marquès de Noailles i per Mailly-d’Harcourt, i per diverses col·leccions particulars, entre les quals hi ha la de Lluís Companyó, que en fou el primer director; allotja diverses entitats científiques, entre d’altres una de micologia. La Casa Pairal, instal·lada al Castellet (1963), és un museu de tipus etnològic i sobre la vida rural tradicional. S’hi conserva, tot l’any, la Flama del Canigó, regenerada cada Sant Joan. Fou creada per Josep Deloncle i Lluís Lliboutry, aquest darrer responsable de l’ajuntament. El Museu Jacint Rigau, essencialment de pintura, conté, a més de les obres de Jacint Rigau, obres dels primitius catalans. Al juny del 2017 s’inaugurà el nou Museu d’Art Jacint Rigau, ampliat, modernitzat i enriquit amb noves col·leccions. A prop, hi ha el Centre d’Art Contemporani Walter Benjamin, inaugurat l’any 2013. És important també el Museu Josep Puig (1958), dedicat a la numismàtica. Fins al principi del segle XXI, el museu també contenia la biblioteca especialitzada del CeDACC, centre de documentació dedicat a la cultura catalana ja esmentat, que s’ha reubicat i fusionat amb els serveis prestats per la Mediateca municipal.

Els esports

L’esport més popular és el rugbi, de tradició molt arrelada al país; actualment l’entitat més important és la Unió Esportiva i Arlequins Perpinyanesos (USAP), resultat de la fusió de la Unió Esportiva Perpinyanesa i dels Arlequins Perpinyanesos (popularment, els Quins), els diversos equips de la qual practiquen el joc de quinze. El XIII Català, esdevingut l'any 2000 Els Dragons Catalans arran de la fusió amb el club de la vila de Sant Esteve, practica el rugbi de tretze, menys apreciat i encoratjat a França; els principals estadis són l’Aimé Giral, Gilbert Brutus i Jean Laffont, així com els diversos camps del Parc dels Esports del Molí de Vent (que des de fa poc té un Skate Park d’un cert nivell i molt concorregut). No tingué continuïtat el Perpinyà Futbol Club (vers el 1950), que jugà a segona divisió. Hi ha tres piscines cobertes, la Gilbert Brutus, la del Camp de Mart, i al Molí de Vent, i una de descoberta, a la Garrigola.

La història

La capital del comtat del Rosselló

Perpinyà té el seu origen en una vil·la romana, la villa Perpiniani, esmentada per primera vegada el 927 en un document de venda de dos alous al bisbe d’Elna. El seu creixement fou afavorit per la instal·lació al N de l’Albera de famílies procedents del S i sobretot pel desplaçament de la via Domitia (que baixava del Narbonès i entrava a Hispània pel Summum Pyreneum) des de Ruscino (que corresponia a Castellrosselló, primitiva capital dels comtes rossellonesos) vers l’W, més lluny de la mar, fins a l’indret on hi havia la vil·la de Perpinyà. Hom no té notícies, però, del seu desenvolupament a la fi del segle X; cal arribar al 1025 per trobar l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Joan (Sant Joan el Vell), amb la presència del bisbe d’Elna Berenguer i del comte Gausfred II de Rosselló (els comtes rossellonesos residien a Perpinyà des de la fi del segle X); aquesta església fou bastida sobre una d’anterior, que englobà, la de la Mare de Déu dels Córrecs; posteriorment tornà a ésser ampliada i esdevingué la catedral de Perpinyà, gòtica, que es conserva. Vers el 1095 aparegué el pes de Perpinyà i hom encunyava a la vila la moneda rossellonesa. El mercat és esmentat el 1134 (els pesos i les mesures de Perpinyà servien de patró per a tot el Rosselló). El comte Girard II confirmà el 1162 els usos i costums concedits anteriorment Costums de Perpinyà, els quals foren ratificats també per Alfons I de Catalunya-Aragó en entrar en possessió del comtat de Rosselló (1172). El mateix Alfons, considerant que la defensa de Perpinyà, a la plana, era difícil, decidí de traslladar la població al Puig (dit el puig dels Llebrosos, per tal com ja el 1164 hi havia l’hospital dels llebrosos, traslladat després al lloc dit Sant Llàtzer), però els perpinyanesos s’hi negaren i hagueren de pagar 6.000 sous per conservar el dret de viure a la plana; hagueren de contribuir també a la construcció d’unes muralles suficients. El 1195 és esmentat el pont de pedra sobre la Tet. Tanmateix, des de la primera meitat del segle XIII fou iniciada la urbanització del Puig, on s’instal·laren teixidors i paraires i aviat també hortolans; i hi fou bastida l’església de Sant Jaume, que donà nom al barri. L’espai comprès entre la plaça del Puig, la pujada dels Predicadors i el convent de Sant Domènec (els dominicans s’instal·laren a Perpinyà el 1242), fou reservat al call, tancat el 1243 (a partir del 1160 s’havia iniciat l’arribada de jueus, que augmentaren molt en nombre amb famílies procedents d’Empúries, de Girona, de Narbona i de Montpeller); tenia sinagoga i aplegava els jueus dispersos del Rosselló i la Cerdanya. Fou pròsper fins a l’assalt del 1391; sotmès després a moltes exaccions, fou suprimit el 1493. Al S i a l’W de les muralles i al peu del turó on després es bastí el castell reial hi havia una gran coromina que cobria els barris actuals de la Real i de Sant Mateu; a l’W, enllà de la porta de Malloles, els templers posseïen molins, una blanqueria i una casa fortificada. Al S del Puig el poblament començà amb l’establiment de l’orde de la Mercè (1228). A l’W, on hi havia vinyes i vergers, el comte Nunó Sanç feu el 1233 les primeres concessions, i els templers feren nombroses infeudacions. Era un barri de blanquers (que aprofitaven el rec de la Vila) i d’agricultors. Es formà també, entre la Bassa i la Tet, el barri del Tint, on vivien tintorers i paraires; una part prengué després el nom de la Blanqueria (el 1302 hi foren relegats els blanquers). Així s’havien format els tres futurs termes parroquials de Sant Jaume, de Sant Mateu i de la Real, encara que no prengueren el nom i la funció de parròquia fins més tard. Al mateix segle XIII s’establiren a la vila els carmelitans (1265) i franciscans (1244). El 1197 Pere I organitzà el govern municipal: la població elegia cinc cònsols cada any. Fou una de les primeres poblacions de la corona catalanoaragonesa erigida així en municipi. El 1262 hom decidí que la repartició dels imposts fos feta per set prohoms, també elegits. El 1273 els cònsols reberen el poder de designar dotze consellers, i així nasqué el consell general. Aquest consell fou elegit des del 1346 pels cònsols i dotze representants dels ciutadans, repartits en les tres classes o estaments de la mà major (burgesos i mercaders), la mà mitjana (botiguers, artistes, paraires, etc.) i la mà menor (menestrals i hortolans). Una de les causes del ràpid desenvolupament de Perpinyà fou el comerç amb Flandes (testimoniat des del 1261) i també amb la Xampanya i amb Saint-Antonin, on els mercaders anaven a buscar draps, que redistribuïen a tot Catalunya (Girona, Ripoll, Berga, Vic, Manresa); també són testimoniats (1273) mercaders d’Arràs a Perpinyà. La decadència de les fires de la Xampanya afavorí el desenvolupament de la indústria tèxtil perpinyanesa, que utilitzava l’abundant ramaderia del país. També fou important la indústria del cuir: adobers i blanquers treballaven les pells de bocs i de moltons, els pellissers preparaven i venien pellisses, i els guanters, corretgers, sabaters i pergaminers obtenien productes apreciats a tot Catalunya.

La capital del regne de Mallorca

En esdevenir Perpinyà la capital del regne de Mallorca (1276) pel testament de Jaume I, l’expansió econòmica i ciutadana arribà al màxim. Les limitacions que Felip VI el Bell de França havia posat a l’exportació de draps a Catalunya i el nou mercat que l’expansió catalana mediterrània oferia donaren encara nou impuls a la indústria i el nombre de bataners augmentà considerablement. Hom hagué de comprar llana al Maestrat i al N d’Àfrica i els draps de qualitat eren fets amb llanes angleses (comprades a Anglaterra, a Mallorca o als mercaders italians). La demanda dels tintorers motivà el conreu de la roja i del pastell (altres plantes tintòries eren comprades a l’Orient, com la gala, i a la Toscana) i la demanda de la indústria llanera, el de cards per pentinar la llana. Els draps eren exportats al Llenguadoc, a la resta dels Països Catalans, a Sevilla, a Sicília i a Nàpols; les mercaderies eren exportades a través del port de Cotlliure. També continuaren desenvolupant-se les indústries de les pells i del cuir, i les dels brodats i l’argenteria. Continuà també la funció de centre de comerç entre els regnes de França (Montpeller) i de Catalunya-Aragó.

Aquesta prosperitat econòmica es traduí en el pla monumental i artístic. Jaume I de Mallorca inicià el nou recinte de muralles que comprenia el Puig de Sant Jaume i el del Rei, on s’inicià alhora la construcció del castell de Perpinyà, en el qual ja vivia la família reial el 1285, i els barris de Sant Jaume, de Sant Mateu i de la Real, les esglésies dels quals foren també construïdes, així com el claustre del Carme. El castell fou residència de tres monarques de la dinastia mallorquina: Jaume I (1276-1311), Sanç I (1311-24) i Jaume II (1324-44). El 1324 el rei Sanç i el bisbe d’Elna Berenguer Batlle posaren la primera pedra de la col·legiata de Sant Joan, que havia d’esdevenir catedral al començament del segle XVII (els bisbes preferien ja aleshores la nova ciutat en expansió a Elna). L’estil arquitectònic que s’imposà fou, naturalment, el gòtic, amb influències septentrionals però amb una base mediterrània. La rajola en fou un element prou característic. Les tensions entre les dues dinasties catalanes repercutiren a la ciutat. El 1285, a la fi de la Croada contra Catalunya, Pere II de Catalunya-Aragó s’emparà del castell i el rei Jaume hagué de fugir per les clavegueres; Pere s’emportà la reina i els fills com a ostatges. Ja a la fi del regne de Mallorca, Pere III envaí el Rosselló i assetjà la ciutat el 1344, en la qual tenia molts partidaris, i s’apoderà de Perpinyà.

La segona capital del Principat

Pere III comprengué la importància estratègica i econòmica de la població i contribuí, malgrat els desastres de l’època (el 1348 la pesta li feu perdre la meitat de la població i hi hagué noves epidèmies el 1361 i el 1370; fou perjudicada pels terratrèmols dels anys 1330, 1373 i 1380), a consolidar la seva categoria de segona capital del Principat: esdevingué el centre de la governació de Rosselló i Cerdanya, una de les dues en què era dividida Catalunya. El rei establí una seca (1346) per a encunyar or, en la qual, per acord amb Barcelona, també foren encunyades monedes d’argent i de billó de tipus barcelonès. Reforçà les fortificacions (1365), feu construir el Castellet, amplià el terme amb el del Vernet, aconseguí el permís per a la fundació de l’estudi general Universitat de Perpinyà el 1379, on hom ensenyava jurisprudència, teologia, medicina i arts. Hi hagué corts generals del Principat en 1350-51 i el 1356. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del Consolat de Mar, per al comerç marítim, i el 1397 Martí I autoritzà la construcció de la Llotja de Perpinyà (acabada i reformada al segle XVI); la seva autoritat s’estengué al comerç terrestre. En la qüestió del Cisma d’Occident, el 1408 hom celebrà el concili de Perpinyà i el 1415 la conferència de Perpinyà per tal d’intentar de resoldre el conflicte. Sota Alfons IV la població tingué una època de pau i prosperitat. La reina Maria feu bastir (1448) el Palau de la Generalitat. Durant la guerra contra Joan II, malgrat que segons el tractat de Baiona (1462) entre el rei i Lluís XI de França (pel qual empenyorava els comtats de Rosselló i Cerdanya) les forces franceses només havien d’ocupar el castell, aquestes, manades pel duc de Nemours, en part a causa de l’actitud favorable a la generalitat dels perpinyanesos, ocuparen la població (1463), que esdevingué cap d’una nova organització administrativa francesa. A la fi del curs de la guerra del Principat (1472) hom esperava la solució ràpida i s’organitzaren complots contra els francesos; Joan II arribà al començament del 1473 (Antoine du Lau, el general francès, es refugià al castell), reuní corts i jurà als perpinyanesos que no abandonaria Perpinyà si els francesos no aixecaven el setge que ja preparaven (les forces arribaren a l’abril i assetjaren la població). Hom signà un armistici pel juny, i al setembre fou signat el tractat de Perpinyà. Tanmateix, el 1474 Lluís XI tornà a assetjar la població, i malgrat la resistència acarnissada dels perpinyanesos (hom els anomenà menjadors de rates) hom hagué de capitular (1475); Joan II atorgà aleshores a Perpinyà el títol de fidelíssima. L’ocupació francesa perdurà fins el 1493, ja dins el regnat de Carles VIII, que signà amb Ferran II el tractat de Barcelona; aquests anys hom amplià el Castellet i acabà la col·legiata de Sant Joan, i hom inicià la construcció de la ciutadella del castell.

El mateix 1493, Ferran II entrà a Perpinyà. Una de les primeres mesures dels Reis Catòlics fou l’expulsió dels jueus. Carles V hi feu una visita oficial molt solemne el 1538, però en les seves guerres amb Francesc I de França la població es veié novament (1542) assetjada pels francesos; el duc d’Alba dirigí la defensa i feu aterrar l’església de Nostra Dona del Pont (prop del Castellet) i el convent dels agustins. El delfí de França s’hagué de retirar. Encara el 1597 les tropes franceses, dirigides pel mariscal d’Ornano, intentaren d’apoderar-se de Perpinyà per sorpresa, sense èxit. Les obres de la ciutadella foren represes el 1540 per ordre de Carles V, i el 1552 el mateix emperador ordenà que el castell restés totalment englobat per un sistema de fortificacions. Però les obres definitives foren fetes per Felip II, segons plans de Gian Battista Palia, a partir del 1564 (hom hagué d’enderrocar prop de mil cases i els treballs foren costejats pels rossellonesos i per altres vegueries del Principat). El segle XVI, que fou culturalment encara una època brillant, a redós de l’Estudi General (família Giginta de juristes, l’impressor Rosembach, etc.), i que veié encara l’ampliació de la Llotja i de la Casa de la Vila, fou econòmicament i políticament l’inici de la decadència. La pesta, que ja havia fet desastres al segle XV (el 1482 i el 1488), continuà amb els seus episòdics estralls: els anys 1506, 1560 (la més terrible), 1563, 1588. Una higiene urbanística pèssima agreujà la mortalitat. Les guerres havien estat fatals per al comerç, i la indústria s’havia refugiat a la resta del Principat. El 1602, però, la diòcesi d’Elna fou traslladada solemnialment a Perpinyà (la col·legiata esdevingué catedral). Fou important encara un incident entre els municipis de Perpinyà i de Barcelona el 1629: el primer havia demanat al rei de sostreure els comtats de Cerdanya i Rosselló a l’autoritat del lloctinent i del consell reial, residents a Barcelona; uns mercaders perpinyanesos foren maltractats a Barcelona i hi hagué un avalot a Perpinyà demanant l’ús del dret de mà armada contra la ciutat. A l’inici de la guerra dels Segadors, hom intentà de reforçar la guarnició de Perpinyà, i els habitants intentaren de negar-se a allotjar les tropes; el governador de la ciutadella, marquès de La Rena, feu bombardejar la vila, que els soldats saquejaren (foren incendiades o destruïdes 580 cases). L’any següent, i quan la major part del Principat estava sota la sobirania francesa, Perpinyà restava controlada per les tropes castellanes del marquès Flores de Ávila. Richelieu envià un important exèrcit al Rosselló, dirigit pel lloctinent de Lluís XIII el mariscal de Brezé. El 1642 restà formalitzat el setge de Perpinyà (el mateix Lluís XIII i el seu estat major anaren a inspeccionar els treballs) i hom decidí de reduir la població i guarnició per la fam; les relacions entre la població, pro francesa, i les tropes castellanes, empitjoraven la situació. La plaça capitulà al setembre. Però els francesos, acollits amb entusiasme, aviat es guanyaren l’animadversió pel menyspreu a les constitucions del país i per les exaccions econòmiques. El 1659 el tractat dels Pirineus donava definitivament el Rosselló , el Vallespir, el Conflent, l'Alta Cerdanya i el Capcir a França.

Capital de la província del Rosselló i del departament dels Pirineus Orientals

Perpinyà esdevingué capital de la nova província francesa del Rosselló i seu, per tant, de les noves autoritats civils i militars (Consell Sobirà del Rosselló, intendent, governador i capità general, etc.). La universitat fou mantinguda, però se suprimí la seca (reoberta el 1710). Els cònsols invitaren Lluís XIV a visitar la vila, i el rei, que confirmà els seus privilegis i constitucions, fou ben acollit. La protesta dels cònsols perpinyanesos per la gabella de la sal imposada el 1661, invalidada pel Consell Sobirà (dòcil al poder central), desencadenà la revolta dita dels angelets i el 1674 la vila se sumà al complot de Vilafranca de Conflent i de Palaldà, que fou durament reprimit. Aleshores es decidí de reforçar les fortificacions, i Vauban (1679) en feu els projectes; a més de les obres d’ampliació i reforçament, creà la Vila Nova, que englobava el barri dels Blanquers, a l’esquerra de la Bassa, dins el recinte. Els jesuïtes, que adquiriren el 1661 una escola de gramàtica annexa a la universitat, i les monges de l’Ensenyança, establertes a la vila el 1663, foren els principals agents de francesització, que malgrat tot fou lenta (un edicte del 1700 imposava el francès a tots els actes públics, però el 1874 encara es predicava en català a l’església de Sant Jaume). El seminari conciliar havia estat establert el 1690. L’Hospital General, creat el 1686, es fusionà amb el de la Misericòrdia, creat el 1637. El nou edifici neoclàssic de la universitat fou inaugurat el 1763 sota l’impuls del comandant en cap militar Mailly-d’Harcourt, que creà una escola militar i promogué la vida cultural (obrí un teatre a l’antiga sala del Consolat de Mar) de la població. La fira franca atorgada el 1759 no aconseguí de fer reviure l’antiga activitat comercial ni tampoc s’animà la indústria. Agreujaven la situació la decadència de l’agricultura i el pes excessiu de les imposicions fiscals. La Revolució Francesa tingué una gran repercussió a Perpinyà. En constituir-se les noves administracions creades per l’Assemblea Nacional, per les quals Perpinyà esdevenia capital del departament dels Pirineus Orientals i cap del districte de Perpinyà, la majoria dels càrrecs nous fou controlada pels partidaris de la nova situació (1790). La Societat d’Amics de la Constitució adoptà inicialment una actitud girondina (n'eren exponents Josep Antoni Guiter i Francesc X. de Llucià), però caigué (1793) sota el domini dels montagnards (club dels Jacobins), representats per Jaume Josep Cassanyes i Llorenç Delcasso. La ciutat canalitzà bona part de l’emigració reialista francesa vers la península Ibèrica (que arrossegà també un bon nombre de famílies perpinyaneses) i alhora fou un actiu centre de propaganda de les idees revolucionàries dirigida a la resta del Principat de Catalunya, sobretot en la contraofensiva republicana de la segona etapa de la Guerra Gran. La batalla de Parestortes (al setembre del 1793) evità que la població caigués a les mans del general Ricardos. Durant el segle XIX es reproduïren les epidèmies, aquesta vegada de còlera (especialment el 1835 i el 1837). La població, que esdevingué seu prefectoral el 1800 i rebé el títol de ciutat el 1823, sofrí en canvi un procés de provincianització; la vida política estigué en certa manera controlada del 1816 al 1830 pel negociant Francesc Durand, diputat inamovible. Amb la Monarquia de Juliol tingué un paper polític interessant el gran científic Francesc Aragó, diputat republicà a París per Perpinyà. Tingueren ressò les revoltes del 1848 (Teodor Guiter, cunyat de Francesc Aragó, controlà la situació) i del 1871 (hom intentà de proclamar una comuna a Perpinyà). El gran increment de la vinya, que comportà un correlatiu augment del negoci del vi, es veié potenciat per l’arribada del ferrocarril el 1859. La represa econòmica de la segona meitat del segle XIX anà acompanyada de la represa cultural; el 1833 ja s’havia fundat una Societat Filomàtica dels Pirineus Orientals, que esdevingué la Societat Agrícola, Científica i Literària, de gran prestigi, el butlletí de la qual acollí els treballs dels historiadors locals. Aparegueren periòdics i publicacions dedicades a l’estudi de la llengua, la literatura i la història autòctones. Al tombant del segle XIX, la labor portada a terme pel bisbe Carsalade i per la Societat Catalana contribuí també a aquesta renaixença, que tingué la seva manifestació pública en els jocs florals organitzats des del 1924 per la Companyia Literària de la Ginesta d’Or, encara en activitat. El creixement de la ciutat, que motivà, al començament del segle XX, l’enderrocament de les muralles, no s’aturà amb la Primera Guerra Mundial, sinó que s’accelerà: la població passà de 39.510 h el 1911 a 53.742 el 1921. A la vegada, però, és a partir dels anys vint que s’inicià la ràpida descatalanització de la ciutat, només minvada parcialment per l’establiment d’exiliats del sud de l’Albera arran de la guerra de 1936-39, una petita part dels centenars de milers de refugiats del gener i febrer del 1939, que, en bona part, foren reclosos durant uns quants mesos en camps de concentració instal·lats a les platges del Rosselló. La Segona Guerra Mundial representà una forta aturada del creixement de la ciutat; fou especialment dur el temps d’ocupació alemanya, cosa a la qual contribuí la repressió a la Resistència. La recuperació trigà a arribar (a més de la crisi de l’agricultura, la ciutat es veié perjudicada pel llarg tancament de la frontera francoespanyola): els 72.707 h del 1936 no havien estat ultrapassats encara el 1954 (70.051). El decenni següent es produí un canvi en el desenvolupament econòmic, demogràfic i urbà.

Perpinyà ha rebut al llarg dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, especialment des de la dècada del 1960, un nombre prou significatiu d’immigrants (majoritàriament d’origen magribí) procedents de les antigues colònies, i, des de fa més de 30 anys, atrets pel clima i la qualitat de vida, molts nouvinguts de França endins (jubilats, funcionaris, treballadors del turisme o de la salut, persones amb dificultats socioeconòmiques), fet que ha condicionat el desenvolupament de la ciutat en tots els aspectes. Al mateix temps, el centralisme tradicional polític, educatiu i administratiu de l’Estat francès ha tendit a reduir la catalanitat de Perpinyà, tot i els nuclis d’intel·lectuals, minoritaris, oposats a aquestes inèrcies. Segons la darrera enquesta seriosa sobre usos lingüístics (2015), el 56% de la gent entrevistada a Perpinyà declara comprendre el català, i un 30% declara que el sap parlar; això amb graus diversos. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial han estat alcaldes de Perpinyà els socialistes Fèlix Mercader (1945-49) i Fèlix Depardon (1949-59). Posteriorment, Paul Alduy (1959-93), socialista i, des del 1978, centrista, i el seu fill Joan Pau Alduy (1993-2009), també centrista, impulsaren des de l’alcaldia un cert rellançament de les relacions amb les institucions de la Catalunya del Sud a partir de la fi del franquisme i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, obrint, primer, una delegació de la ciutat a Barcelona, després a Girona; un rellançament limitat gairebé exclusivament a la cultura i als intercanvis polítics i administratius, bé que la integració de l’Estat espanyol a les Comunitats Europees (1985) hagi afavorit algunes iniciatives com ara l’Euroregió (1991 i 2004), amb un cert potencial per a la intensificació de les relacions en tots els àmbits, i que des del 2017 torna a tenir la seu a Perpinyà. També convé remarcar l’obertura a Perpinyà, l’any 2003, d’una delegació del govern de la Generalitat de Catalunya (al cèntric carrer de la Fusteria). El 2009 Joan Pau Alduy abandonà l’ajuntament per dedicar-se a la presidència de la Comunitat d’Aglomeració Perpinyà Mediterrània, nou ens i divisió administrativa supramunicipal vigent a l’Estat francès a partir del 2001. Com a substitut a l’alcaldia fins al final del mandat designà Jean-Marc Pujol (de la dreta dita “republicana”), el qual fou confirmat en el càrrec en les eleccions del març del 2014, malgrat l’augment significatiu de vots per al candidat de l’extrema dreta (el Front National), que acabà segon. Amb l’aprovació de la nova divisió administrativa l’any 2015 i en vigor des del gener del 2016, Perpinyà i la Catalunya del Nord (Departament dels Pirineus-Orientals) deixaren de pertànyer a la regió administrativa del Llenguadoc-Rosselló en fusionar-se amb la de Migdia-Pirineus, amb seu a Tolosa de Llenguadoc. L’adopció del nom Occitània per a la nova regió (per consulta popular posteriorment sancionada pel Consell d’Estat), obviant dins la denominació el terme Catalunya o bé derivats (com “País català”), provocà les manifestacions de protesta més concorregudes en dècades a la ciutat i la presentació de dos recursos davant del mateix Consell d’Estat, que no prosperaren.

Col·laboració: 
PeV / JFCE
Data de revisió: 
2017-09-26
Llegir més...