Jesuïta des del 1766, fou exiliat l’any següent a Itàlia; de primer s’establí a Ferrara, on el 1777, al cap de quatre anys d’haver estat suprimida la Companyia de Jesús, fou ordenat de sacerdot. A Màntua, ensenyà lletres i ciències al Regio e Ducale Ginnasio (escola pública de segon ensenyament), del qual fou inspector (director) del 1784 al 1799. Publicà tres Dissertazioni sobre ciències naturals (Màntua 1788) i tres de caire pedagògic (Verona, 1792), ultra qualque escrit teològic i poemes ocasionals en llatí, italià i castellà. Havent retornat a València el 1799, fou novament exiliat. El 1804 ensenyava la filosofia al col·legi de nobles de Parma, i el 1814 era professor d’eloqüència al seminari de Màntua, on l’any 1819 exercia el càrrec de prefecte d’estudis. Havia estat censor de l’Acadèmia de Màntua, membre de les de Pàdua i Torí, i arcade romano amb el nom d’Iparco Epireo.