Es tracta d’un escrit breu, transmès d’una manera incompleta, que no ha d’ésser considerat com un manual normatiu, sinó com una valoració personal de la forma i de l’eficàcia de la gran poesia, alliberada del finalisme pedagògic i polític de Plató. Probablement data de l’últim període de la vida d’Aristòtil, parla de la poesia èpica i, més extensament, de la tragèdia i de la seva funció catàrtica, i tendeix a la documentació precisa i a la crítica penetrant de la poesia. Ha exercit una gran influència en la formació de les diverses poètiques del Renaixement i de l’edat moderna. Ha estat traduïda al català per I. Casanovas (1907) i J. Farran i Mayoral (1926).