És autor de valuosos estudis històrics i d’assaigs —De l’habitude (1838) n'és el més important— en els quals, tot unint doctrines d’Aristòtil, Schelling i Maine de Biran, interpretà la natura com una degradació de l’activitat lliure de l’esperit i de l’amor de Déu. Espiritualista, considerà els hàbits com un estadi intermedi entre la vida espiritual i la inèrcia de la matèria (clar precedent de Bergson).