De probable ascendència catalana, fou actiu a València entre el 1431 i el 1482. És el membre més important d’una família d’artistes: el seu pare, Llorenç Reixac, escultor de Barcelona; un fill, Jeroni Reixac, actiu a València, i potser un altre fill, Pere Reixac, pintor. Format a la darreria del corrent gòtic internacional i relacionat amb els Peris i amb Jaume Mateu, seguí la línia flamenca de Jacomart i per això la major part de la seva obra es veu afectada pel problema de la col·laboració de tots dos i de l’atribució correcta. Malgrat que es vegin pintures ben diferenciades, en resten moltes d’altres en què la solució a aquest fet no ha estat encara donada. Les relacions amb Jacomart comencen l’any 1443 amb motiu de posar preu al retaule de Sant Miquel —que aquest havia deixat inacabat a Burjassot— i de continuar-lo l’any següent. Des d’aleshores fins al 1461 (any de la mort de Jacomart) i més tard encara, es converteix en la persona que porta a terme les obres inconcloses del pintor del rei Alfons V; per exemple, el retaule de Sant Nicolau (Institut Amatller d’Art Hispànic, Barcelona), el retaule de Sant Sebastià (església parroquial de Xàtiva), el del Sant Sopar (Museu de la Catedral, Sogorb), el de Sant Llorenç i Sant Pere de Verona (església parroquial de Catí), el de Santa Úrsula de Cubells (Noguera), signat i datat (1468), avui al Museu d’Art de Catalunya (Barcelona). Hom ha pogut extreure característiques que configuren la seva obra pròpia: models flamencs de segona línia, manca de creació de les escenes complexes, abundància d’anècdotes, color més barrejat, més rígid en el dibuix i menys modelat en les figures, caire popular, que donen un altre bloc important: el retaule de Santa Caterina (1448? Vilaformosa, església parroquial), el retaule de Sant Martí (Sogorb, convent de les Agustines), el de l'Epifania de les Agustines de Rubiols (Aragó), avui al Museu d’Art de Catalunya, la taula de la Visitació (Morella, Museu Arxiprestal) i la de Santa Margarida (València, col·l. particular). Deixà molts deixebles, que continuaren les seves formes fins a la darreria del segle XV a València, Aragó i Catalunya.