Carles Rojas i Vila

Carlos Rojas Vila
(Barcelona, 12 d’agost de 1928 — Greenville, Carolina del Sud, 9 de febrer de 2020)

Escriptor en castellà i professor.

Nebot del president colombià Carlos Rojas Pinilla (1953-57), es llicencià en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1951) i es doctorà per la Universidad Complutense de Madrid (1955). Després d’una estada a la Universitat de Glasgow (Escòcia) com a lector de castellà, el 1957 passà a residir als Estats Units, on fou professor de castellà al Rollins College (Florida) i, des del 1960, a la Emory University (Geòrgia), on el 1980 ocupà la càtedra Charles Howatd Chandler de literatura espanyola i que el 1987 li concedí el premi a l’excel·lència docent. La temàtica de la seva obra narrativa i assagística gira gairebé exclusivament entorn de la història i els personatges de l’Espanya dels segles XIX i XX. Col·laborà en revistes literàries dels EUA i de Llatinoamèrica, on escriví històries curtes i relats com The Curious Suicide of Napoleon Bonaparte at The Archon (1965).

Com a novel·lista, fou un dels autors més llegits en castellà dels anys seixanta i setanta del segle XX: De barro y esperanza (1957), El asesino de César (1959, premi Ciutat de Barcelona), La ternura del hombre invisible (1963), Adolfo Hitler está en mi casa (1965), Auto de fe (1968, Premio Nacional de literatura), Azaña (1973, premi Planeta), la seva obra més coneguda, sobre aquest polític republicà, Mein Fuehrer, mein Fuehrer! (el libro prohibido) (1975), Memorias inéditas de José Antonio (1977, premi Ateneo de Sevilla), El Valle de los Caídos (1978), El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos (1979, premi Planeta), El jardín de las Hespérides (1988), Proceso a Godoy (1992), Alfonso de Borbón habla con el demonio (1995), La vida y la época de Carlos IV (1999) i El último rey sobre la tierra (2016). En català publicà la novel·la Rei de Roma (1966).

Publicà nombrosos assaigs, amb un interès preferent pel període comprès entre la Segona República i la Guerra Civil Espanyola: Diálogos para otra España (1966), Unamuno y Ortega: Intelectuales frente al drama (1970), Por qué perdimos la guerra (1970), Diez figuras ante la guerra civil (1973), La guerra civil vista por los exiliados (1975), Machado y Picasso: arte y muerte en el exilio (1977), Los dos presidentes: Azaña / Companys (1977), ¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte! (1995) i Momentos estelares de la guerra de España (2000). Publicà també, en el mateix gènere, El mundo mítico y mágico de Picasso (1984, premi Espejo de España), El mundo mágico y mítico de Salvador Dali (1985), Yo, Goya (1990), Los Borbones destronados (1997), Puñeta, la Españeta (2000) i Diez crisis del franquismo (2003), obres relacionades sempre, en alguna mesura, amb el període 1931-39. A banda dels premis a obres individuals, rebé el Premio a la Lealtad Republicana de l’Associació Manuel Azaña (2004).