L’edifici
L’església i la rectoria o antic monestir es troben sobre un característic penyal, que emergeix com un illot a la capçalera del pantà de la Baells, que ha negat el poble i una important colònia obrera de les mines de Fígols que s’havia format al seu voltant. L’església és la part més important que es conserva de tot el conjunt monacal. Correspon a una construcció del segle XII i consta d’una sola nau rectangular de mides reduïdes, coronada per un absis semicircular, amb dues absidioles laterals molt poc marcades a l’exterior. La nau és coberta per una volta de canó apuntada. L’absis, llis, té al centre una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt; una altra finestra de característiques semblants s’obre a la façana oest de la nau. Sobre aquesta mateixa façana s’alça un petit campanar de cadireta de construcció moderna amb dues obertures; sota seu encara es pot veure l’antic campanar, també de cadireta, cegat i incorporat als murs de la rectoria que es va construir sobre l’església. La porta d’entrada, molt senzilla, s’obre a la façana sud. A l’aparell, format per carreus de mida variada, hi predominen els petits, tallats en pedra sense polir i disposats en filades i a trencajunts; a l’absis, els carreus són més regulars i proporcionats. Tot l’edifici, que ha estat consolidat fa poc, es troba envoltat d’altres construccions, molt malmeses, corresponents als darrers temps del priorat.
La història
Sant Salvador fou seu d’una petita comunitat monacal que depenia del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. Els seus orígens s’han de situar dins l’època carolíngia, com un dels punts d’avantguarda de la repoblació de la comarca. Vers l’any 830 els monjos de Tavèrnoles fundaven, al lloc conegut amb el nom de vila Tineosi, la casa monacal de Sant Salvador, i el 835 l’abat Calort de Tavèrnoles obtenia de Lluís el Piadós, rei de França, protecció per a la comunitat de Sant Salvador i el privilegi d’elegir-ne lliurement l’abat. Malgrat que el monestir fou erigit en abadia, aviat es va convertir en priorat, i l’any 1040 consta dependent del monestir de Tavèrnoles. A partir del segle XII, la importància del cenobi devia minvar, a causa del creixement d’altres monestirs veïns i de la decadència incipient del centre de Tavèrnoles. En la visita pastoral del 1312, l’església consta com a parròquia que mantenia la seva categoria de priorat, lligat a la congregació claustral benedictina de Tarragona. Cap a l’any 1580, amb l’extinció del monestir de Tavèrnoles, el papa Climent VIII va donar les rendes de la Vedella al seminari de la Seu d’Urgell, si bé més tard passava al nou bisbat de Solsona i va ser administrat pel monestir de Sant Pere de la Portella fins al segle XIX.