El 1913 s’establí a Buenos Aires, on s’involucrà, a partir de 1917, en la premsa catalanista de la ciutat, formant part del consell de redacció i col·laborant en la revista catalana Ressorgiment. En tornar, el 1920, fou dirigent nacionalista a Balaguer (1922) i difongué el seu ideari en el setmanari Flama i altres publicacions, com La Branca i Pla i Muntanya (1925-35), setmanari del qual fou cofundador amb Domènec Carrové. Col·laborà també en La Humanitat i La Campana de Gràcia.
Cofundador d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931), des del 1932 en fou membre del consell executiu. El 1932 fou diputat al Parlament de Catalunya per Lleida i director general de sanitat (1937). El 1938 fou elegit un dels cinc membres del Consell Directiu d’Esquerra Republicana, liderada pel secretari general, Josep Tarradellas.
Exiliat a França, hi fou un destacat activista catalanista. Cofundador de la Unió de Federalistes Catalans (1948) i del Consell Català del Moviment Europeu (1949), a París, fou vicepresident del consell federal espanyol del Moviment Europeu. Creà el butlletí Cartes d’Europa (París, 1953-1956) i dirigí el butlletí Espagne-Europe, Activités Européennes des Espagnols. El 1954 fou elegit secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, càrrec que ocupà fins el 1976, quan fou substituït per Heribert Barrera. El 1983 retornà a Balaguer.
Publicà una història del seu poble amb el títol Bellviure: un poble al peu del campanar i a la vora del riu (1975) i un llibre sobre L’exili polític català (1979).