Metge odontòleg, conreà la fotografia des de molt jove. Lleidatà d’adopció, fou soci fundador del Centre Excursionista de Lleida (segona època) amb el seu germà Jordi, i president de la secció d’esquí. Ajuntà la seva condició d’excursionista —i sovint també d’aviador— amb la de fotògraf. Amb el seu germà Jordi, creà l’Arxiu Sirera Jené, que recull les seves experiències fotogràfiques centrades en la fotografia aèria i botànica (1930-50). Intervingué en la il·lustració de llibres geogràfics i de guies. En estreta col·laboració amb Josep Vallverdú, feu la sèrie de llibres Catalunya visió (1968-74) i el volum Els rius de Lleida (1973). La seva obra, sincera i esteticista, ha valorat la plasticitat de racons rústics i paisatges i ha arribat sovint fins a una veritable fotografia abstracta, de la qual hom l’ha considerat pioner a Catalunya. Conreà també la pintura.
S’inicià en el cinema a la dècada del 1940, i amb el seu germà realitzà reportatges sobre viatges i excursionisme, com ara Andorra (1947), medalla de plata en el concurs del CEC. Durant la segona meitat del 1950 formà part del nucli de cineastes amateurs que fundà l’Associació del Cinema Amateur i el Cineclub de Lleida. En la dècada següent en fou president i aixoplugà l’activitat del Cineclub Huracans i després intervingué en la Secció de Cinema Amateur del Centre Excursionista de Lleida. Tanmateix, els seus esforços se centraren en el cinema, on, de forma anàloga a les recerques en el camp de la fotografia abstracta, inicià una nova etapa caracteritzada per la realització d’obres totalment experimentals centrades en l’abstracció fílmica: Pintura 61, Pintura 63, Crim 64, Simfonia per un home sol, Pintura 64, Crim 67 i Sang i sorra, moltes d’aquestes guardonades. Completà la seva filmografia amb altres cintes experimentals com ara Boomerang, Història d’una gota d’aigua i El balcó, potser la més emblemàtica, en la qual col·locà la càmera al balcó de casa seva, tot mostrant les actituds de la gent que hi passava, fixant l’atenció sobre l’expressivitat de les mans i el moviment del cos. La seva única experiència en el camp professional fou la participació a Sinfonía española (1964, Jaime Padres), un llarg documental de propaganda produït per Samuel Bronston per al Pavelló Espanyol de la Fira Mundial de Nova York. L’equip de Bronston es traslladà a l’estudi de Sirera a Lleida per rodar-hi, en Cinemascope i Eastmancolor, la presentació del film, fragment de 12 minuts basat en les seves experiències amb l’abstracció fílmica, de notables efectes cromàtics.