Antecedents i evolució constructiva.
L’edifici romànic
Construït molt probablement sobre el Temple d’August de Tarragona (segle I dC), en època posterior el precediren possiblement una basílica romanocristiana, transformada més tard en església visigòtica i potser en mesquita islàmica, edificada en un mateix lloc, a la part posterior de la catedral actual, i un petit temple romànic, del segle XII, construït durant el curs de la repoblació de la ciutat, que ha estat identificat amb la catedral primitiva. Per bé que la constitució d’una canonja catedralícia sota la regla augustiniana dati del 1154, l’obra de la gran catedral començà vers el 1171.
En principi fou projectat un temple romànic de cinc naus, que, posteriorment, amb la introducció del nou estil gòtic, foren reduïdes a tres, a la vegada que fou augmentat el volum del monument en donar-li més alçada. La cronologia de la construcció és insegura i, posada en dubte la intervenció del mestre Bartomeu en el frontispici, no resta ni un sol nom a qui es pugui atribuir amb seguretat cap element arquitectònic o ornamental del monument fins a la segona meitat del segle XIV. A una primera etapa constructiva, que arribà fins el 1250, correspon l’obra totalment romànica: absis i part inferior del creuer. El claustre (aproximadament 46 x 46 m) és d’estructura romànica fins als arcs dels pòrtics, i gòtic des d’aquest nivell; cada galeria consta de cinc voltes; podria haver estat començat a la fi del segle XII i acabat a la primera meitat del XIII. Hi donaven les dependències de la canonja.
L’edifici gòtic
Ja dins la nova concepció gòtica, fins el 1260 continuà la construcció dels dos trams de volta de la nau major més propers al creuer i la dels dos corresponents a cadascuna de les naus laterals del cimbori. Del 1260 al 1289 data la construcció del tercer tram de la volta de la nau major i de la resta de trams de les naus laterals i del portal lateral de la façana (costat de l’Epístola).
El claustre amb la capçalera i el cimbori de la catedral de Tarragona
© Fototeca.cat
Del 1289 al 1308 fou construïda la part superior del creuer del costat de l’Epístola i les dues roses, í també els dos trams de volta de la nau major més pròximes a la façana i el basament de la part central del frontispici. El 1317 fou iniciada la part escultòrica i la construcció de la porta lateral de l’Evangeli, així com l’edificació del segon cos del campanar i la construcció del rerecor. La part escultòrica més important del frontispici (8 apòstols, la rosassa i, possiblement, la Mare de Déu del pilar central) data del 1327 o potser el 1334, i continua fins el 1346. El braç major de la creu que forma la planta fa 95 m i el menor 53. La nau major té 17 m d’amplada per 26 d’alçada. El frontispici resta inacabat: hi manquen els pinacles que coronen els contraforts laterals i el pinyó que havia de coronar l’obra.
La disposició arquitectònica de la gran portalada constitueix un model força repetit als temples catalans de la baixa edat mitjana (el Mirador de Palma, la porta inacabada de la catedral de Girona, la façana de la basílica arxiprestal de Morella. El campanar, del segon quart del segle XIV, té gairebé 66 m d’alçada i una excessiva robustesa. En el terreny de les hipòtesis, se suposa que podien haver treballat a la catedral l’imaginaire Pere de Guines (domiciliat a Tarragona el 1336) i el lapidari anglès Reinard Fonoll; la construcció —abans del 1350— d’una capella flamígera, la de Santa Maria dels Sastres, amb detalls ornamentals típicament anglesos, sembla confirmar la presència d’algun artífex britànic.
Elements complementaris i modificacions posteriors
A partir de la segona meitat del segle XIV són documentats alguns artistes que intervingueren en la decoració i l’acabament d’alguna obra. Aloi de Montbrai fou l’autor del retaule de pedra de la capella de Santa Maria dels Sastres (acabat el 1368); el taller de Jaume Cascalls realitzà (des del 1375) les estàtues dels profetes del frontispici, de qualitat inferior a la sèrie d’apòstols més antiga, d’autor anònim. Per damunt de tots, Pere Joan contractà el 1426 el retaule major, que representa la història de la vida de Tecla, obra mestra de l’art medieval català. Al presbiteri hi ha també el sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó, peça cabdal de l’escultura catalana del segle XIV. El cor, a la nau central, té un notable cadirat de roure de l’aragonès Francesc Gomar (1479-89). Entre les nombroses pintures que conté la catedral cal destacar els retaules quatrecentistes de Sant Miquel, de Bernat Martorell, i el procedent de Santes Creus de Lluís Borrassà.
L’orgue original fou construït entre 1562 i 1567, obra dels orgueners Salvador Estada i Perris Arrabassa. A conseqüència de les successives reconstruccions, es perdé l’instrument original. Només en restà la caixa, d’estil renaixentista (1567), dissenyada per Jaume Amigó, d’Ulldemolins, i obra dels escultors Jeroni Sanxo i Perris Ostris. Les pintures de les portes, també del segle XVI, són de Pietro Paolo de Montalbergo. Al maig del 2012 fou iniciada la col·locació d’un nou instrument, encarregat als orgueners neerlandesos Verschueren Orgelbouw Heythuysen BV. Inspirat en l’escola de Flandes i en la tradició hispànica, és de tipus neobarroc i disposa de tres teclats manuals, un teclat de pedal i un total de 2.721 tubs. Fou inaugurat al juny del 2013.
Altres modificacions i afegits arquitectònics remarcables d’èpoques posteriors a l’original són la capella del Sagrament, obra notable del renaixentisme purista efectuada per Pere Blai i altres (1580-92, restaurada en 2007-09), el sepulcre de l’arquebisbe Joan Terès i Borrull (acabat el 1610), projectat també per Blai, i la capella de Santa Tecla (1760-75), sumptuosa peça del barroc acadèmic, feta per l’arquitecte Josep Prat i l’escultor Carles Salas i Vilaseca.
Dignitats eclesiàstiques associades a la catedral de Tarragona
La canonja era regida per un prior i des del 1169 per un paborde administrador, ofici que adquirí una gran importància per les rendes que li foren atribuïdes; rivalitzà sovint amb els prelats, fins que fou suprimit el 1410 per Benet XIII. Altres oficis i dignitats importants foren el de cambrer —suprimit el 1529 per Pau III—, el d’ardiaca, que seguia els anteriors en dignitat i que esdevingué el primer quan foren suprimits aquells. Rebé el nom d’ardiaca major en ésser creat l’ardiaconat de Fructuós —que administrava les rendes d’Eivissa— i perdurà fins a la creació del bisbat d’Eivissa, el 1782, i l’ardiaconat de Vila-seca, que perdurà fins al concordat del 1851. Els oficis de sagristà major, cabiscol i l’ardiaconat de Sant Llorenç —creat el 1359 per substituir el canonge obrer quan l’obra de la seu fou acabada— foren tots tres suprimits en una reforma del capítol del 1767. El 1173 apareix ja el títol de degà, dignitat que decaigué a la fi del mateix segle XII, però que fou creada de nou el 1274 i perdurà fins al segle XIX. La canonja, que el 1248 tenia 25 canonges que vivien comunitàriament, fou secularitzada el 1530 i els canonges anaren a residir a diferents indrets de la ciutat. Abans de la reforma del 1767 el capítol tenia 11 dignitats, 24 canonges, 24 comensals i 74 beneficiats; un any després fou reduït a 8 dignitats, 20 canonges, 20 comensals i 40 beneficiats, i el 1851, a 6 dignitats, 20 canonges i 20 beneficiats.