Situació i presentació
El municipi de Torroella de Fluvià, de 16,9 km2, s’estén a l’esquerra del curs inferior del Fluvià, que fa de límit meridional amb Ventalló. El territori és planer, característic del sector d’inundació entre el Fluvià i la Muga. Només a l’W i al NW del terme hi ha alguns pujols arrodonits i d’escassa elevació. A més del poble de Torroella de Fluvià, que és la capital, el municipi inclou els poblets de Sant Tomàs de Fluvià i Vilacolum, els antics llocs i parròquies de Palol de Fluvià, la Guàrdia i Sant Martí de Canyà, i els veïnats de la Bomba i els Masos de Torroella. A ponent hi ha el límit amb Sant Miquel de Fluvià i amb Palau de Santa Eulàlia, i al NW amb Siurana. A septentrió, el Rec Sirvent és divisori amb Riumors i, a llevant, hi ha els termes veïns de Vilamacolum i Sant Pere Pescador. Al SE, un lloc puntual al mig del Fluvià determina el límit amb el municipi de l’Armentera.
La carretera C-31 de la Bisbal d’Empordà a Figueres travessa el terme de S a N passant per Vilacolum i Torroella de Fluvià, on hi ha una cruïlla amb les carreteres locals de Sant Miquel de Fluvià i de Sant Pere Pescador. Una altra carretera local porta de Vilacolum al poble de Vilamacolum, i d’aquí a Sant Pere Pescador, i una pista comunica també Vilacolum amb el veïnat de la Brava (al terme de Siurana).
La població i l’economia
La població del municipi (torroellencs) augmentà en el transcurs dels segles XVIII i XIX, i l’ascens no s’aturà fins a la dècada del 1920. La crisi agrària i l’atracció industrial, de la fi del segle XIX i els primers anys del XX, hi tingueren poca incidència a causa d’haver-se guanyat molts terrenys de gran fertilitat amb la dessecació dels estanyols i aiguamolls que cobrien una part important de la plana. El 1718 hi havia 177 h, el 1860 n'hi havia 464, 466 el 1900 i 509 el 1930. A la postguerra s’experimentà la inevitable davallada, com a tota la ruralia: 327 h el 1979 i 279 h el 1989. A partir de la dècada del 1990, es produí un increment demogràfic (316 h el 1996, 437 h el 2005). Als tres nuclis de poblament —Torroella de Fluvià, Vilacolum i Sant Tomàs de Fluvià—, s’han restaurat algunes cases com a segona residència.
L’agricultura i la ramaderia constitueixen una font econòmica important al municipi, a la qual el 2001 s’hi dedicava més de la meitat de la població ocupada. Bona part de les terres conreades, les situades a la part plana del terme, són de regadiu, les quals han experimentat un creixement, sobretot les dedicades a arbres fruiters. Els conreus més estesos són els cereals i el farratge (alfals). La ramaderia ha esdevingut força destacable; hi ha explotacions modernes dedicades a l’avicultura, la cria de bestiar porcí i oví, principalment. Els únics espais no conreats del terme es localitzen als pujols de ponent; són coberts de garrics i matollar i hi ha alguns boscos de pins i alzines esclarissats. Abans que el gran fred del febrer del 1956 les malmetés, hi havia moltes oliveres. A la vora del Fluvià s’extreuen arenes per a la construcció. Pertany a l’àrea del mercat de Figueres.
El poble de Torroella de Fluvià
El poble de Torroella de Fluvià, a 9 m d’altitud, és situat a uns 300 m de la riba del Fluvià, al sector meridional del terme. El 2005 tenia 285 h. Es divideix en dos barris, separats uns 200 m: el barri de la Força, que presenta un nucli més compacte, d’urbanisme medieval, i el barri de la Vila, a llevant del primer, on hi ha l’església parroquial; al seu entorn hi ha un grup de masies escampades desordenadament. A l’extrem oriental hi ha la Casa Còdol, centre d’una important explotació agropecuària. A Torroella hi ha la seu del Centre d’Estudis del Baix Fluvià.
L’església parroquial de Sant Cebrià de Torroella de Fluvià, al barri de la Vila, és un edifici romànic, del segle XII, d’una nau amb absis semicircular. Al segle XVIII s’afegiren dues capelles a cada costat de la nau. La porta, a la façana de ponent, és romànica, formada per tres arcs ultrapassats en gradació, llinda i timpà; té un conjunt de ferramenta romànica.
Can Guineia és la masia més important de la vila. És situada vora lNesglésia, a l’altra banda de la carretera de Sant Pere Pescador. A la façana hi ha el portal de mig punt adovellat i algunes finestres renaixentistes, una de les quals porta la data de 1554.
El barri de la Força, conjunt arquitectònic molt notable, és conegut amb aquest nom perquè havia estat envoltat de muralles, de les quals resten alguns vestigis. El més important és la torre de Ca l’Albanyà, a migdia del poble, adossada al mas d’aquest nom. De planta quadrada, és construïda amb grans carreus. Una restauració la va integrar al conjunt de l’edifici, de manera que sembla que es tracti només d’una defensa del mas, i s’hi obriren petites finestres geminades. La masia de Ca l’Albanyà té obertures dels segles XVII i XVIII, i, com aquesta, fora ja del traçat d’aquell carrer, és Can Sastre (que cal no confondre amb la casa del mateix nom del carrer de la Força), amb una finestra renaixentista i un portal adovellat.
Es conserven restes de la muralla, les quals formen part de la tanca del pati posterior de Can Maset. Es tracta d’un angle del recinte, o de les restes d’una altra torre, d’aparell similar al de la torre de Ca l’Albanyà. Té llargues espitlleres. Per la disposició dels carrers i de les cases d’aquest barri, se suposa que la muralla devia tenir una planta llarga i estreta i, per la semblança del seu aparell amb el de l’església parroquial de Sant Cebrià es dedueix que ambdues construccions es degueren bastir en una mateixa època (segles XII-XIII).
El carrer de la Força és el més important, les façanes de les seves cases són goticorenaixentistes, del segle XVI, entre les quals cal esmentar Can Sopa, amb un pont de volta rebaixada que uneix els cossos de la casa situats a ambdós costats del carrer. Can Sastre té un portal adovellat, de mig punt i finestres gòtiques; ha estat restaurat. Un fragment de mur dels baixos d’aquest casal, construït amb grans carreus, ha donat lloc a la hipòtesi que es pot tractar d’una resta de la primitiva torre que hauria donat nom al poble. Can Bardem, Can Miqueló, Can Puig i Can Maset són edificis del segle XVI situats també al carrer de la Força.
En aquest barri de la Força hi havia hagut la capella de Sant Sebastià, a la plaça de l’Ajuntament. Va ser enderrocada el 1929 i les seves pedres serviren per a construir les escoles i la casa de la vila.
A ponent de la Força, vora el camí de Figueres, durant els segles XVIII i XIX va créixer un nou barri o veïnat, anomenat el Carrer del Clot dels Burros o, simplement, el Carrer. Hi havia l’hostal de Can Marcell, que era molt freqüentat pels traginers. Encara conserva l’estructura del segle XIX.
El 1975 es va crear el Museu del Pagès i el Seu Món. El poble de Torroella de Fluvià celebra la festa major el darrer cap de setmana d’agost.
Altres indrets del terme
El Mas de Palol i els Masos de Torroella
El Mas de Palol, antiga parròquia de Palol de Fluvià, és situat a la vora esquerra del Fluvià, uns 2 km a ponent del cap de municipi per la carretera de Sant Miquel de Fluvià. És un gran casal de la fi del segle XIX o de la primeria del XX. A la vora hi ha la casa dels masovers, més antiga. Es despoblà a finals de segle XX. Al SE del Mas de Palol, i de la mateixa època que aquest, hi ha la petita capella de Sant Antoni, feta amb obra de pedruscall i rajoles a les obertures. Vora el mas hi ha un bosc de grans alzines i, a sota, un petit cingle de roca de conglomerat paral·lel al riu, una font i algunes coves naturals, de les quals brolla aigua. A l’altre costat del Fluvià, davant Palol, hi ha el poblet de Vila-robau, que pertany ja al terme de Ventalló. El lloc és esmentat al segle X com a Palol de Pineda i, en documents medievals posteriors, com a Palol de Vila-robau. Al segle X l’església de Sant Genís, al lloc de Pineda, i l’alou de Palol se citen entre les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes. Al segle XIII l’església de Sant Genís és esmentada com a parròquia.
De l’església de Sant Genís de Palol resten les parets, que dibuixen una planta rectangular sense capçalera sobresortint. Malgrat que algunes estructures són amagades per la construcció del mas que té adossat al SW, l’aparell, de carreus ben tallats en filades seguides, i la planta revelen que es tracta d’una construcció romànica del segle XII.
Entre el poble de Torroella de Fluvià i el de Vilacolum hi ha un petit veïnat de cases aïllades, anomenat els Masos de Torroella, amb 25 h el 2005.
Sant Tomàs de Fluvià
El poble de Sant Tomàs de Fluvià és situat uns 3 km al NW del cap de municipi, en un indret de baixes elevacions que assenyalen el límit occidental de la plana empordanesa. Tenia 34 h segons el padró del 2005. El poble és emplaçat vora un camí antic que duu a Siurana, anomenat popularment el camí ral. Hi ha un agrupament d’una dotzena de masies.
El poble es va formar a la vora del priorat de Sant Tomàs de Fluvià, la història del qual és poc coneguda i a vegades s’ha confós amb la del cenobi veí de Sant Miquel de Fluvià. El priorat benedictí de Sant Tomàs de Fluvià sembla que va ser fundat pels monjos de Sant Víctor de Marsella a l’entorn del 1070, en unes terres que els havien estat cedides per Guillem de Fonolleres, després de discutir-ne la propietat amb el monestir de Sant Miquel de Fluvià. A vegades, en la documentació medieval, el priorat és anomenat Sant Tomàs de Canyà per la raó que era dins el terme parroquial de Sant Martí de Canyà, església avui desapareguda, de la qual va dependre l’església de Sant Tomàs fins el 1789, que aquesta església va ser convertida en parròquia. En la desamortització del 1835 el priorat de Sant Tomàs s’extingí definitivament.
L’església de Sant Tomàs de Fluvià és un edifici romànic, bastit sobre restes d’edificis anteriors, probablement a la segona meitat del segle XI. La planta de l’església és d’una nau amb transsepte i tres absis semicirculars a l’exterior, però amb planta de ferradura interior. El 1982 s’hi trobaren unes importants pintures romàniques del segle XII, que foren restaurades.
Aquesta casa prioral, avui propietat particular, va ser reconstruïda el 1628 pel prior Francesc de Meià, que també era canonge de Girona i ardiaca de la Selva, com consta en la llinda d’una finestra: en una altra hi ha la data de 1586. A la vora del priorat hi fou fundat un hospici, del qual es té notícia el 1768. L’edifici que hostatjava aquesta institució és una masia del segle XVIII situada a llevant de l’església.
A Sant Tomàs de Fluvià s’han fet tres campanyes d’excavació, a fora i a dins de l’església, on es practicaren unes cales al subsol de l’absidiola septentrional. S'hi trobà ceràmica grisa emporitana, campaniana, terra sigil·lada, teules i imbrices i trossos d’estuc pintat de diferents colors. S'hi excavà una sitja i una sepultura i hi aparegué una moneda visigòtica i fragments de terrissa d’aquesta època. La datació de les troballes va del segle II aC fins al segle VIII dC. S'hi identificaren les restes d’una vil·la romana i altres murs que els excavadors consideren d’una església anterior a la romànica. El material procedent de l’excavació va ser dipositat al Museu Arqueològic de Girona.
Canyà
El lloc de Canyà és actualment deshabitat. De l’església de Sant Martí de Canyà, avui no en resta cap vestigi. Al segle XIII és documentada com a parròquia. El darrer rector de Sant Martí de Canyà va morir el 1730 i l’església va desaparèixer definitivament com a parròquia el 1789, data en què fou substituïda per l’església del priorat de Sant Tomàs de Fluvià. Al lloc on hi havia emplaçada l’església s’ha descobert ceràmica romana i terrissa grisa medieval.
Vilacolum
El poble de Vilacolum és uns 2 km al N de Torroella, vora la carretera de la Bisbal d’Empordà a Figueres. El 2005 hi havia 78 h. Consta d unes 15 masies agrupades entorn de l’església parroquial, a la plana al·luvial. El lloc havia estat fortificat a l’edat mitjana. Vilacolum era a la vora de l’estany homònim, que enllaçava amb el sector dels estanys del terme veí de Siurana i que fou dessecat al segle XIX. El lloc sol ser anomenat Vilacolum de Dalt, en contraposició a Vilacolum de Baix, nom popular que es dona al poble veí de Vilamacolum, cap de municipi del mateix nom, que és situat uns 2 km a llevant.
El 974 el monestir de Sant Pere de Rodes posseïa béns a Vilacolum. L’església de Sant Esteve de Vilacolum va ser donada a la canònica de Girona pel bisbe Bernat Dalmau el 1116. És un edifici del segle XVIII, d’una nau amb capelles laterals i absis poligonal. A la llinda de la porta figura l’any 1791. El campanar, de planta rectangular, es dreça a l’angle sud-oest de l’església.
A llevant de la plaça de Vilacolum resta un portal de muralla d’arc de mig punt, adovellat, que dona accés a un passadís cobert amb volta per on s’ha de passar per anar a l’església i al cementiri. Hom suposa que aquest portal s’obria en la base d’una torre. A llevant hi ha un mur amb espitlleres que dona a l’interior del passadís. No resten altres vestigis del recinte fortificat, que degué ser construït als segles XIII i XIV.
A la plaça es destaca també la façana gòtica (segles XV-XVI) de la rectoria. A l’extrem NE del poble hi ha un casal amb obertures gòtiques i un escut nobiliari datat el 1813.
El Mas dels Estanys i l’Hostal de la Bomba
Al N del terme, prop del límit amb Siurana i Riumors, hi ha el veïnat de la Bomba, format per masos dispersos, on el 2005 hi vivien 15 h. El Mas dels Estanys, o de la Bomba, és situat 1,5 km al N de Vilacolum, a l’esquerra de la carretera de Figueres. El seu nom prové de la màquina que s’emprava al segle XIX per a dessecar els estanys de la contrada. A l’altre costat de la carretera hi ha l’Hostal de la Bomba i una rajoleria abandonada. Darrere mateix de l’hostal, al peu d’un marge que limita un gran terraplè natural, hi ha les restes d’un forn romà, parcialment soterrat. A la part superior es veuen alguns orificis que pertanyen a la cambra de cocció. Al voltant seu hi ha fragments d’àmfores i de gerres, que devien ser els atuells que s’hi fabricaven. N'hi ha de dos tipus diferents. Vora seu hi ha una gran escampadissa de teules romanes.
La Guàrdia
L’antic lloc de la Guàrdia, que avui és un mas voltat d’alguns edificis, és al NE de Vilacolum, prop del límit municipal amb Vilamacolum, al cim d’un pujol de poca elevació però que domina la plana. El topònim indica, segurament, que en aquest lloc hi havia existit una torre de vigilància, de la qual no queda res. Tampoc no es conserva l’església de Sant Feliu de la Guàrdia, que al segle XII fou confirmada com a possessió de Santa Maria de Vilabertran. Al segle XVII ja no figura com a parròquia. El mas de la Guàrdia conserva elements del segle XVIII, però ha estat molt reformat posteriorment.
La història
El lloc és esmentat el 922 en un precepte de Carles el Simple a favor de l’església de Girona (“loco quod dicitur Armentaria, quem vocant Torecella”). En una butlla del 974 atorgada pel papa Benet VI a l’abat Hildesind, de Sant Pere de Rodes, consta que aquest cenobi tenia béns a Torroella i també a Vilacolum, Sant Martí de Canyà i Sant Genís de Palol (Palol de Fluvià). L’aiguat de l’octubre del 1421 afectà greument la vila de Torroella i els altres pobles de la plana propers al riu; consta que les aigües del Ter, del Fluvià i de la Muga arribaren a ajuntar-se a la plana, en llur curs inferior. El lloc pertangué al comtat d’Empúries.