Treballà de comptable i s’interessà per la investigació històrica. Secretari personal de Josep Irla (1936), la tuberculosi l’obligà a abandonar aquest càrrec. Durant la guerra civil col·laborà a La Humanitat. Exiliat el 1939, després d’un breu període d’internament al camp de Sant Cebrià, anà a París, on participà en tasques d’organització dels exiliats catalans. Arran de l’ocupació alemanya es traslladà a Montpeller, on cursà la llicenciatura de lletres, en l'especialitat d’història (1940-1945), i posteriorment preparà una tesi doctoral sobre la Guerra Gran, que no acabà a causa de la seva malaltia. Des de la reaparició de La Humanitat, el 1944, tornà a col·laborar en la revista i el mateix any n’esdevingué director fins al final del 1948. Novament secretari personal d’Irla, ara a París, durant la presidència de la Generalitat a l’exili (1945-48), publicà articles en la Revista de Catalunya de París (com Robespierre i Catalunya, 1947). El 1950 retornà de l’exili i el 1951 ingressà a la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1951), en el butlletí de la qual col·laborà amb la publicació d’articles.
L’Institut d’Estudis Catalans li publicà pòstumament La política catalana del Gran Comitè de Salut Pública (1956). L’any 2011 Emili Montero publicà Quatre sagetes roges. El periodisme militant del director de La Humanitat a l'exili, volum que conté una antologia d’articles d’Emili Vigo i una mostra de la seva correspondència amb Carles Pi i Sunyer, Josep Tarradellas i Pau Casals.