Succeí el seu cosí Joan de Vilamarí com a cap del llinatge i com a almirall i capità general de l’armada. En vida de Joan, havia col·laborat en la lluita contra els turcs, a la costa d’Egipte i a Rodes. Obtingué el feu de Bosa, a Sardenya, que havia estat del dit cosí Joan (1479); més tard li fou donat en alou (1488), i adquirí, també a l’illa, la comarca d’Opia. Atacada Òtranto pels turcs, hi fou enviat en ajut de Ferran I de Nàpols (1480), i al seu servei lluità després contra Venècia (1483). Fou nomenat formalment capità general de l’armada per a tots els regnes de la corona catalanoaragonesa (1491). Ferran II de Catalunya-Aragó l’envià a Cotlliure en previsió de la devolució del Rosselló (1493). Estigué també al servei de l’Església. Actuà a Nàpols en ajut del Gran Capità (1502), i combaté contra els francesos a Calàbria. Des de Nàpols, defensà Ischia, i establí el setge de Gaeta. El rei Ferran el Catòlic li donà el títol de comte de Capaccio (1504). En les seves naus portà el rei des de Barcelona a Itàlia (1506). Lluità novament contra els venecians, i també contra els corsaris africans, que el rebutjaren (1509), però feu possible la conquesta de Trípoli (1510). A Nàpols ajudà a posar pau en els desordres contra la inquisició. Posà les naus a disposició de la lliga formada pel rei, Venècia i el papa (1511), i Carles V el confirmà com a almirall i capità general (1516). Es casà amb Maria de Castre-Pinós i de Salt, i després, amb Elisabet de Cardona-Anglesola i de Requesens (germana del virrei de Sicília i de Nàpols, Ramon de Cardona-Anglesola, per qui fou virrei interí de Nàpols el 1513), de la qual tingué la filla i successora, Elisabet.
Sepulcre de Bernat de Vilamarí, al claustre del monestir de Montserrat
© Lluís Prats
Almirall, senyor de Palau-saverdera i fill de Berenguer de Vilamarí i de Constança.