En estat normal, els teixits propis són tolerats pel fet de començar a formar-se en l’embrió abans de l’establiment del sistema immunològic. Aquesta tolerància, però, no sempre és perfecta, i en certes circumstàncies es pot deteriorar. Aleshores apareixen els fenòmens d’autoimmunitat, que si són prou intensos, produeixen malalties per autoagressió o malalties autoimmunes. L’autoimmunitat pot ésser produïda per antígens semblants o idèntics als propis, presents en alguns agents infecciosos, per la modificació dels antígens propis en combinar-se amb altres substàncies; per la modificació dels antígens propis sota l’acció d’agents físics, químics o biològics; per l’alliberament extraordinari de certs antígens tissulars; per l’administració de substàncies biològiques desaparegudes temporalment de l’organisme; i per l’aparició d’antígens nous en algun teixit a conseqüència de mutacions gèniques. Aquests mecanismes actuarien sobre els limfòcits, cèl·lules fonamentals en els processos immunitaris, i l’autoimmunitat es produiria en donar-se un desequilibri entre l’activitat dels limfòcits B, que augmentaria, i la de limfòcits T, que minvaria (limfòcits T supressors), amb el resultat final de la formació d’autoanticossos.
f
Biologia