bufó

m

Història

Individu, generalment amb alguna deformitat física, que, a les places públiques i sobretot a les corts dels nobles o els reis, exercia funcions de còmic i utilitzava la seva deformitat per a excitar la hilaritat del públic.

Hi havia bufons a les antigues corts persa i faraònica egípcia. També foren coneguts entre els grecs i els romans; en parlen Marcial i Suetoni, i és probable que inspiressin els personatges de la comèdia atel·lana i posteriorment els de la Commedia dell’Arte . Durant l’edat mitjana foren molt populars, i freqüentaren les corts dels nobles i els eclesiàstics. A la cort d’Alfons IV de Catalunya-Aragó, a Nàpols, figurà Antoni Tallander, conegut per Mossèn Borra . A la cort francesa de Lluís XII i de Francesc I i a la hispànica dels Àustria tingueren un paper molt destacat, i alguns d’ells, com Triboulet Seigni Johan, Chicot o Francesillo de Zúñiga, Nicolás Pertusato i Diego de Acedo, foren personatges d’una certa influència i cultura i meresqueren l’atenció d’escriptors (Victor Hugo, Edgar Allan Poe) i pintors (Velázquez). El senyor assegurava al bufó la manutenció, però aquest no rebia cap salari, i, malgrat que sovint era apreciat i rebia donatius ocasionals, podia ésser víctima de les ires d’algun personatge de la cort que ell hagués ridiculitzat durant una pantomima. Al s XVIII desaparegué de les corts europees.