En la lírica medieval és sinònim d’estrofa. Les cobles estrampes eren formades per un nombre determinat de versos (generalment de vuit), blancs o solts, i en la lírica catalana medieval n’hi ha magnífics exemples, com ara el Cant espiritual d’Ausiàs Marc (vint-i-vuit estrampes de versos decasíl·labs) o Just lo front port/vostra bella semblança... de Jordi de Sant Jordi (sis estrampes de vuit versos decasíl·labs). Els versos apariats poden arribar a constituir cobles de quatre, sis o vuit versos; però no és adient de parlar de cobles quan els apariats només són elements constitutius de tirallongues narratives d’un nombre considerable de versos, com són les noves rimades i les codolades. Tampoc no és usual d’anomenar cobles els apariats que mostren una certa autonomia de sentit, com és ara els de bon nombre de proverbis o els de les auques clàssiques; en aquestes són anomenats rodolins (rodolí). Les combinacions de quatre versos de dues rimes ja són pròpiament cobles i serveixen de base a unes altres formes de cobles variades: encadenada (a b a b), creuada (a b b a). De la unió d’aquestes fórmules bàsiques deriven les cobles cadenoencadenades (a b a b c d c d), cadenocreuades (a b a b c d d c), creu encadenades (a b b a c d c d) i creucreuades (a b b a c d d c). Les cobles de vuit versos poden ésser de dues, de tres o de quatre rimes. La comunitat d’una de les rimes, o d’ambdues, en les dues cobles bàsiques dona un nombre crescudíssim de formes noves. En les literatures occitana i catalana medievals hi havia encara fórmules més complicades: una base encadenada o creuada podia anar precedida o seguida de dos apariats, o precedida i seguida d’un apariat. Partint de les bases quaternàries hom podia fer uns altres agrupaments estròfics, amb l’addició o amb l’elisió d’un vers. Hom podia manifestar l’enllaç de les diverses cobles d’una combinació per certs recursos de repetició: si el darrer mot d’una cobla rimava amb el primer vers de la següent, la composició era anomenada de cobles caudades; per ex: a b a b c d c d // d e d e f g f g // g h... Les combinacions de versos i rimes, els jocs de mots, etc., originaren una sèrie molt gran de varietats, a vegades molt subtils. Les Leys d’amors arriben a catalogar més d’una setantena de cobles diverses, basant-se en una divisió sexpartida: cobles estrampes (de versos blancs o solts), acordants (que prenen llur nom segons les classes de rimes que comporten: sonants, consonants, lleonines), ordinals (classificades segons l’ordre de les rimes dins la cobla i segons llurs enllaços: a aquesta categoria pertanyen les formes esmentades més amunt), diccionals (categoria basada en les menes de rimes maridades [maridada], accentuals [accentual] o unisonants), parçoneres (cobles que en part pertanyen a les ordinals i en part a les sentencioses) i sentencioses (segons el contingut: dubitatives, metafòriques, gradatives, ornamentals, exclamatives, divinatives, closes —que contenen un anagrama—, proverbials, derisòries, exemplificatives, etc.).
Les cobles són conegudes en totes les literatures hispàniques (coplas, en els Cancioneros castellans, i coplas o copras en els galaicoportuguesos). L’obra principal de Juan de Mena, Laberinto de Fortuna, té també per títol Las trescientas [coplas]. Jorge Manrique escriví les Coplas a la muerte de su padre, extraordinària elegia laudatòria on l’autor recull la tradició medieval d’una vida terrena i una vida eterna i esbossa la noció d’una tercera vida, la de la fama, que inicia una visió ja renaixentista. A mitjan segle XV el nom de cobles designà gairebé més un gènere literari que no pas els elements constitutius d’una obra. Dins la literatura castellana són ben conegudes les Coplas del Provincial, les Coplas de ¡Ay! Panadera i les Coplas de Mingo Revulgo, sàtires, a vegades ferotges, de la societat contemporània. Aquest caràcter explica l’anonimat de llurs autors i inaugura una sèrie de composicions vulgars i populars que recullen fets del dia, fan l’elogi dels sants o delaten certes plagues socials, algunes vegades en un to humorístic i fins procaç. A aquesta categoria pertanyen les cobles editades en fulls de literatura de canya i cordill, com les que recollí Marià Aguiló en el seu Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI, per ex: Cobles fetes per [a] Pere Giberga, Cobles contra los formenters i usurers, Cobles en lloor de la gloriosa verge i màrtir Santa Eulàlia, Cobles sobre la presa de Sant Quintí, etc. Avui el mot cobla és usat sobretot per a designar composicions poètiques breus, emprades comunament com a lletra d’una cançó o una dansa populars (corranda catalana, cobla improvisada mallorquina, copla castellana, copla o copra de muñeira gallega, fado portuguès, copla de jota aragonesa, murciana o valenciana, copla de nana, de saeta, de martinete andalús, etc.). En la poesia culta hom prefereix d’emprar el mot estrofa.