El procés decoratiu mostra dues tendències antitètiques, l’una geomètrica, basada en la dissociació abstracta del motiu, i l’altra naturalística, és a dir, propensa a incloure el motiu, o part d’ell, en el context d’una realitat descriptiva o narrativa. Actualment, el mot decoració és usat sobretot per a designar l’acoblament de diferents elements per tal de crear en un espai interior un ambient determinat.
La decoració d’interiors, mitjançant una convergència de factors, és el reflex directe de la cultura i el gust de cada època. Les cases d’Hattusa, capital de l’imperi Hittita, són l’exemple més típic d’estructura arquitectònica antiga, en la qual l’espai interior apuntava una possibilitat d’articulació susceptible d’ésser concebuda sota el modern concepte de decoració: les estores, les pells i els teixits, alhora que modificaven l’estereotomia nua de les parets, responien a les necessitats vitals i climatològiques dels habitants de les cases. La disposició axial oberta, estructurada per patis i jardins, que generalment presenten els edificis egipcis, posposava a segon terme l’ornamentació, reduïda a la policromia mural i a un ric mobiliari. En el món romà, les parets pintades al fresc o al tremp, amb paisatges, arquitectures o escenes narratives, tingueren un desenvolupament desconegut en l’art grec.
La decadència europea, provocada per la fragmentació de l’imperi Romà, repercutí en totes les arts i particularment en la decoració, que no tornà a agafar importància fins a la consolidació del poder feudal, és a dir, fins al naixement del romànic. En aquest període començà, en la casa particular, la distinció ambiental segons la funció. Així, l’habitació central assolí la representativitat social de la família. Aquesta distribució funcional de l’ambient s’accentuà en el gòtic, en el qual la nova estructura dels interiors, basada en el sentit de verticalisme, possibilità una gran riquesa decorativa. Proliferaren els teixits, i els mobles reflectiren els suggeriments de l’arquitectura. El gust pels objectes i el mobiliari preciós, propi del gòtic tardà, s’afermà en el Renaixement. Les parets de les cases burgeses, fins i tot les de les latrines, eren decorades amb ornamentacions geomètriques, pintures narratives o amb estatuària exempta. En el barroc, la llibertat de planta s’introduí lentament en la construcció privada, on hom renuncià a l’arquitectura pura en nom de la decoració, que esdevingué generalment postissa. El vèrtex d’aquesta tendència fou el rococó, en el qual la riquíssima decoració —tot denotant les noves exigències econòmiques— acollí materials pobres, fàcilment treballables amb mitjans artesanals. La reacció neoclàssica fou sobretot de signe estilístic i pretenia de donar als interiors una major dignitat representativa, tot ampliant i unificant les proporcions.
Al segle XIX, la possibilitat de fer referència als diversos estils del passat fou utilitzada per a diferenciar el tractament dels exteriors i dels interiors. Nasqué aleshores el concepte d’estil decoratiu, independent de l’evolució arquitectònica. Arran de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París del 1925, començà a definir-se un estil decoratiu que predominà a tot Europa fins els anys quaranta i que rebé el nom d’art-déco.Es caracteritza per la simplificació formal, per l’adopció de suggestions de tipus orientalitzants i d’origen cubista, per l’ús de materials sintètics, pel conreu de temàtiques en què dominen el gust per la velocitat, el futurisme, etc. A Catalunya, aquesta tendència entroncà amb la tradició noucentista. Actualment, la decoració descansa en el principi de la rigorosa funcionalitat i de la consegüent eliminació dels motius sobreposats, de manera que la qualificació espacial de les parets, en un temps exercida per la pintura i la plàstica mural, és determinada per les pròpies qualitats plàstiques o de colorit dels elements constructius ( interiorisme, ¦ ornamentació).