El diner tingué com a múltiples el sou (12 diners) i la lliura (240 diners) que, en general, no foren monedes efectives, sinó unitats de compte. Després de la desmembració carolíngia el diner perdé, arreu, contingut d’argent i hom encunyà diners de billó amb proporcions més i més petites d’argent. Si al segle X el contingut d’argent oscil·la entre el 60 i el 80%, al segle XII decau fins al 16%. Més endavant el diner perdé encara més llei fins a arribar a ésser de coure pur.
A Catalunya encunyà argent Carlemany (fou la primera encunyació peninsular cristiana després de la invasió alarb): baté diners a Roses, Empúries, Girona i Barcelona. Lluís el Piadós ho feu a Empúries, Roses i Barcelona. De Carles el Calb, que ja cedí el terç de la moneda al bisbe de Barcelona, només se’n coneixen òbols barcelonins.
Amb l’allunyament del poder carolingi s’inicià pròpiament la moneda catalana, amb emissions simultànies de diners a la major part dels petits comtats catalans sobirans. En l’evolució de tots els diners comtals catalans hi hagué una tendència a vers la pèrdua de valor intrínsec. Al segle XII el diner barceloní, amb un 33% d’argent, començà el seu procés de domini en el mercat monetari català. Alfons I baté diners a Catalunya, Aragó i Provença amb diferents estampes, però d’igual valor. Sota Jaume I el diner baixà fins a ésser doblenc (16% d’argent) i tornà a una llei més alta, acceptada pel mercat: el tern (25% d’argent), batut amb estampes diferents a Catalunya, Aragó, València, Mallorca i Provença. Durant el segle X, una certa penúria de numerari afavorí la penetració de diners llenguadocians (diner melgorès de la senyoria de Montpeller i diner morlà de Bearn).
En ésser creat el diner de tern, els síndics barcelonins aconseguiren del rei el jurament d’immutabilitat perpètua de la moneda. Com que la tendència europea continuava essent la de baixar, els nous tipus de diners creats a altres països de la corona s’anaren adaptant a la situació del moment: 2,75 diners a Mallorca sota Jaume II, 2 diners a Mallorca sota Martí l’Humà i a València amb Alfons IV. Aquesta situació acabà impossibilitant l’encunyació del diner barceloní per poc rendible, i les emissions s’interromperen des de Pere III fins a Ferran II. Aquest darrer sobirà, passant per alt els privilegis barcelonins, baté nova moneda de diner de billó de llei d’1 diner i mig, meitat de la de tern, anivellant altre cop el diner encunyat amb la cotització del mercat que taxava el croat en 24 diners de billó.
Alfons IV autoritzà Menorca a batre diners de coure pur l’any 1453 i revocà després aquesta concessió davant les protestes dels síndics de Mallorca que tenien la seva moneda com a exclusiva de les Illes. Des d’Alfons III algunes poblacions obtingueren el privilegi d’emetre moneda de coure o de llautó de caràcter local. La generalització de les concessions locals en temps de Ferran II i els primers Àustries motivà la protesta de Barcelona que vigilà estretament aquestes emissions i mantingué la barreja d’argent en els seus diners i ardits fins a la guerra de Successió.
A partir del 1612 fou generalitzada l’encunyació de múltiples de diner, particularment l’ardit, que esdevingué majoritari en el circulant a partir d’aquest moment. Els ardits es mantingueren en circulació a Catalunya fins molt després del 1714, data en què havia estat abolida la moneda catalana. El 1812, encara, la seca barcelonina dels ocupants francesos baté 700.000 peces de xavo. La comptabilitat en lliures, sous i diners es mantingué a Catalunya fins ben entrat el segle XIX.