Tot i que solen ésser líriques, les èglogues poden incloure una possible interpretació dramàtica, car sovint es desenvolupen en forma de diàleg. Els exemples més interessants de la poesia antiga són els Idil·lis pastorals de Teòcrit i les Bucòliques de Virgili. Conrearen aquest gènere Dant, Boccaccio i Petrarca, que prenunciaven d’alguna manera les tendències renaixentistes. El Renaixement fou l’època de gran difusió del gènere, en les seves variants lírica i dramàtica: el conrearen Ronsard, Poliziano, Juan del Encina, Lucas Fernández i Gil Vicente. Als s. XVI i XVII compongueren èglogues Garcilaso de la Vega, Lope de Vega i altres. Al s. XVIII, amb la readopció de les tendències clàssiques, fou una època d’esplendor de l’ègloga; s’hi destacà William Collins. A partir del s. XIX es diversificà i no ha tornat a tenir el desenvolupament dels segles anteriors.
f
Literatura