Aquests estan basats en la mesura del valor d’alguna o d’algunes de les magnituds elèctriques que caracteritzen un circuit electroquímic i que estan en relació amb la concentració de la substància problema, la qual és continguda generalment en l’electròlit d’una cel·la electroquímica. Les magnituds elèctriques mesurades són, bàsicament, la diferència de potencial entre els elèctrodes, la resistivitat (o la seva inversa, la conductivitat) i la intensitat, que corresponen als mètodes electroanalítics més clàssics: la potenciometria, la conductimetria i l'amperimetria, respectivament; aquests mètodes també són emprats en algunes volumetries. En altres mètodes, com la polarografia o la voltamperometria, hom estableix les característiques de la corba intensitat-voltatge, i en uns altres, com la cronoamperimetria o la cronopotenciometria, les característiques de les corbes intensitat-temps o voltatge-temps, respectivament. Un mètode electroanalític diferent és la coulombimetria, amb el qual hom mesura la quantitat total d’electricitat feta circular per la cel·la d’electròlisi. En l'electrogravimetria, finalment, hom no mesura cap magnitud elèctrica, sinó que pesa la substància sòlida dipositada per reducció o oxidació electroquímica de la solució problema, i, per tant, el corrent elèctric hi és emprat merament com a reactiu precipitant. Bé que alguns dels mètodes, com la potenciometria i la conductimetria, són aplicats a l’anàlisi des de si fa no fa un segle, hom continua introduint-hi millores (algunes molt importants, com els elèctrodes indicadors específics d’ions) que estenen llur camp d’aplicació i els mantenen en la primera línia dins l’anàlisi química aplicada moderna.
f
Química