L’esclau podia ésser també retornat a la condició de lliure o llibert pel seu amo, que, d’altra banda, tenia dret de vida o mort damunt d’ell. La seva vida podia ésser extraordinàriament dura, especialment si era dedicat a un treball productiu (mines, pedreres, agricultura), o tolerable i àdhuc confortable, quan assolia la confiança de l’amo, cosa que s’esqueia especialment quan entrava al seu servei personal. Hom ha situat l’origen dels esclaus en el de les cultures agràries del Neolític: les pastorals en conegueren formes atípiques, com l’esclavitud septennal dels jueus de la Bíblia. Sembla, però, que s’originà amb les guerres: els presoners eren esclaus del soldat que els capturava i podien ésser revenuts; després d’una conquesta o d’una invasió, la població vençuda era asservida col·lectivament pel vencedor i desposseïda de les seves terres: així sembla que s’esdevingué amb els śūdres, castes intocables, de l’Índia vèdica, els ilotes de l’antiga Grècia, els indis de l’encomienda castellana, a Amèrica, etc.
A l’antiga Roma, les victòries en les guerres exteriors dugueren a la metròpolis i als latifundia romans una plètora d’esclaus, sobretot des del segle II aC; Cèsar sol en feu vendre més d’un milió a conseqüència de la guerra de la Gàl·lia. Un romà ric podia posseir-ne desenes de milers; un romà pobre, però no indigent, en posseïa un o dos. Hom ha dit que, en un món no tècnic, calien esclaus per a sostenir la pròpia civilització. En realitat, eren un fre al progrés tècnic, que resultava innecessari per l’abundància de mà d’obra. A l’edat mitjana els esclaus cediren el pas al serf, descendent, a vegades d’antics esclaus, o a vegades de ciutadans lliures, per bé que l’esclau no arribà a desaparèixer. Hom ha atribuït la decadència de l’esclavitud al cristianisme, però l’Església només lluità contra certs aspectes d’aquesta: evitar que un esclau cristià caigués en mans de jueus ni de musulmans; assolir que pogués contreure matrimoni canònic; llevar als seus amos el dret de vida damunt d’ell i impedir que cap catòlic fos fet esclau, bé que els cismàtics ho podien ésser. Hom considerava l’esclavitud, de manera abstracta, com a contrària a la llei divina. Durant l’edat mitjana, les principals fonts d’esclaus foren les croades, la pirateria barbaresca o cristiana i, a la península Ibèrica, la reconquesta. Sevilla i Venècia, Barcelona i Gènova foren grans mercats d’esclaus nord-africans, turcs, grecs i eslaus (nom d’on deriva el mot esclau). Els descobriments del segle XV modificaren l’esclavitud (tràfic d’esclaus), transportada a Amèrica; bé que a la del nord hi hagué, fins al segle XVII, una mena d’esclaus blancs (com els bondsmen escocesos), la introducció de negres africans augmentà paral·lelament a l’asserviment de les races autòctones, mentre esdevenia a Europa cada cop més rara, fins a desaparèixer jurídicament vers el 1800. En les guerres europees, des del segle XV, els vençuts eren fets presoners de guerra i alliberats per rescat, però ja no eren venuts com a esclaus.
A les colònies castellanes i portugueses d’Amèrica, l’elevada mortalitat de la població indígena a causa de malalties importades del Vell Món i la pressió evangelitzadora en dificultà molt la utilització com a mà d’obra esclava, impediments reforçats amb diverses disposicions reials des del 1512 que concedien la igualtat, si més no teòrica, entre indígenes i colonitzadors. L’obtenció de mà d’obra esclava s’orientà aleshores vers l’Àfrica subsahariana i esdevingué un element central de l’explotació dels recursos de les colònies, bàsicament mines i plantacions. El tràfic d’esclaus fou inicialment lliure, però atesa la possibilitat d’obtenir-ne grans beneficis des del 1513 les corones començaren a imposar llicències individuals. Amb la unió dels dos regnes en la monarquia dels Àustria (1580), el 1589 s’imposà el monopoli (asiento de negros), concedit fins a la separació de Portugal (1640) a comerciants portuguesos. Després de la separació i uns anys de caos durant els quals s’intensificà el contraban, en 1662-74 el monopoli passà a traficants genovesos. L’accés dels Borbó a la corona espanyola propicià que Felip V concedís el 1701 el monopoli a la Compagnie de Guinée, creada per Lluís XIV de França. Pel tractat d’Utrecht (1713), el monopoli fou cedit per trenta anys a la companyia britànica South Sea Company. La corona espanyola liberalitzà definitivament el comerç d’esclaus el 1789. Pocs anys després les naixents revolucions liberals impulsaren els moviments abolicionistes, però les corts de Cadis rebutjaren el 1811 un projecte de llei d’abolició de l’esclavitud. Malgrat que el 1817 el tractat angloespanyol (en vigor des del 1820) el convertí en il·legal, el tràfic d’esclaus continuà de manera clandestina. Les successives lleis d’abolició de l’esclavitud a la metròpolis (1835) i contra el tràfic negrer (1835, 1845 i 1867), tingueren en conjunt poca eficàcia i foren combatudes des de la Liga Nacional Antiabolicionista (1971), que tenia entre els seus defensors destacats prohoms catalans, com ara el general Prim. Finalment, les pressions britàniques i nord-americanes, juntament amb l’ascens de les forces republicanes en la Revolució de Setembre del 1868 comportaren l’abolició definitiva de l’esclavitud a Puerto Rico poc després de la instauració de la Primera República (1873). Posteriorment, l’agreujament del conflicte a Cuba forçà el govern de la Restauració a instaurar una abolició gradual en aquest país (1880-86), on, un cop suprimit el Patronato de Libertos (1886), encara es censaven més de 53.000 esclaus legals. En conjunt, des de l’inici del segle XVI a l’inici del XIX a les Antilles i a l’Amèrica del Sud s’introduïren legalment més d’un milió d’esclaus; caldria afegir a aquesta xifra la dels introduïts de manera il·legal, impossible de calcular. A Cuba i al Brasil, el nombre d’esclaus i llurs descendents igualà el de blancs; a la colònia anglesa de Barbados el quadruplicava, i a la francesa de Saint-Domingue el decuplicava.
El nucli esclavista més gran del món modern, però, fou el de les colònies angleses de l’Amèrica del Nord. El 1671 només hi havia 2.000 esclaus negres per 6.000 bondsmen blancs. Però un segle més tard el nombre de negres era d’un milió. Malgrat que des del 1775 diversos filantrops anglesos i francesos promogueren la prohibició del comerç d’africans, aquesta no entrà en vigor fins el 1808 i, tot i això, el nombre d’esclaus negres continuà augmentant: a la fi de la guerra de Secessió (1861-65) el nombre d’afranquits per la victòria nordista fou de 3.953.760. A les colònies britàniques la importació d’esclaus fou prohibida el 1807 i l’esclavitud hi fou abolida el 1833. França l’abolí a les Antilles el 1848 (i a Madagascar el 1896); Holanda i Dinamarca ho feren el 1873 i el 1876, respectivament. La Conferència de Berlín (1885), l’Acta de Brussel·les (1890) i les convencions de la Societat de Nacions (1926) i de les Nacions Unides (1956) han reafirmat la il·legalitat de l’esclavitud, que, de forma mitigada, persisteix a l’Aràbia Saudita, a Etiòpia, al Iemen, al Sudan i en alguns llocs del Sàhara.
Els esclaus als Països Catalans
Als Països Catalans, durant l’edat mitjana, els esclaus foren relativament abundants. Hi hagué mercats d’esclaus importants, ultra el de Barcelona, a València i a Palma; segons la documentació històrica sembla provada l’existència de 3.000 esclaus, a Catalunya, l’any 1431; la font principal n’era la captura de musulmans, mentre sovint els marins catalans, capturats per pirates islàmics, eren venuts als mercats de Barbaria. Diverses persones pietoses, com els anomenats eixees (captiu), s’ocupaven del rescat dels esclaus, com també molts ordes religiosos (el franciscà, el dominicà, el trinitari). Aquest fou l’objectiu de l’orde de la Mercè, reconegut pel papa Gregori IX (1235). Aquesta situació persistí i àdhuc s’agreujà amb l’hegemonia turca a la Mediterrània, als segles XVI i XVII: les incursions piràtiques a les costes catalanes tenien com un dels principals objectius la captura de llurs habitants per a revendre’ls com a esclaus. Al segle XVIII aquests atacs remeteren. El 1766 un ambaixador del soldà marroquí visità la península Ibèrica i comprà la llibertat dels esclaus musulmans que restaven a Barcelona, Sevilla i Cadis, fet que acabà virtualment l’esclavitud als Països Catalans i a la península Ibèrica en general.
En època contemporània, industrials i propietaris catalans, especialment a Cuba, posseïren esclaus fins a l’emancipació obligatòria, a la fi del segle XIX. Des de la dècada de 1970, diversos estudis han demostrat la vinculació directa de mariners, naviliers i comerciants catalans en el negoci negrer, des del final del segle XVIII fins als volts del 1860. Actualment també hi ha un consens considerable a considerar que el pes del tràfic d’esclaus en el capital inicial que impulsà la industrialització de Catalunya no fou gens negligible. La participació catalana en el tràfic d’esclaus rebé un impuls decisiu el 1789 quan la Corona el va liberalitzar sense limitacions. Des d’aquest any fins que el tractat angloespanyol abolí el tràfic d’esclaus (1820), s’estimen en uns 30.000 els esclaus (més del 15% del total) que els negrers catalans portaren des d’Àfrica a Cuba i a altres illes antillanes. Algunes de les grans fortunes catalanes del segle XIX tenen en bona part el seu origen en el tràfic d’esclaus, i entre les més conegudes hi hagueren la dels marquesos de Comillas, Josep Xifré, primer president de la Caixa de Barcelona, l’impulsor de La Maquinista Terrestre i Marítima Joan Güell, i les famílies Vidal Quadras, Samà i Goytisolo, entre d’altres.
La figura de l’esclau en les arts plàstiques
Dins l’art, l’esclau simbolitza gairebé sempre l’esperit humà sotmès a les passions del món material, i hom en conserva interessants representacions d’època medieval (baptisteri de la catedral de Siena). L’esclau com a motiu artístic i iconogràfic té categoria pròpia en les vint estàtues de marbre que Miquel Àngel projectà per a la tomba de Juli II (1513-14), de les quals, només en realitzà sis (dues són al Louvre, París, i les altres quatre a la Galleria dell’Accademia di Belle Arti, Florència).