Fou descobert el 1798 per Aloys Senefelder. Contràriament als altres sistemes d’impressió, tant les parts impressores com els blancs són al mateix nivell. El dibuix és fixat mitjançant una base grassa damunt la pedra litogràfica o bé damunt una planxa metàl·lica de zenc o alumini. Dues sèries de roleus, els uns amb aigua i els altres amb tinta, passen per la forma impressora, on la base grassa del dibuix rebutja l’aigua i reté només la tinta d’imprimir. La litografia és un sistema que ha caigut en desús, a causa de l’existència d’altres sistemes més ràpids i moderns que empren el mateix procés o bé una forma impressora semblant (òfset, fototípia, serigrafia, xerografia, etc).
La litografia als Països Catalans
Als Països Catalans, l’ús de la litografia fou introduït pel naturalista Carles Gimbernat, que la conegué a Munic l’any 1806, i envià una memòria explicativa sobre el nou art al govern espanyol. Deixeble de Senefelder, aviat litografià uns mapes geològics i, amb motiu de l’expedició al nord d’Europa de tropes espanyoles comandades pel marquès de la Romana, edità en castellà el Manual del soldado español en Alemania (1807), amb un mapa litogràfic il·luminat i una vinyeta al frontispici. Antoni Brusi i Mirabent, editor del “Diari de Barcelona”, creà un taller de litografia a Barcelona (1819-20), mentre que José Cardano ho feia a Madrid (1819). Coneguts establiments litogràfics barcelonins del s XIX foren els de Labielle, Vázquez, Estivill, Ramírez, Pigrau i Forasté. El primer periòdic barceloní amb litografies fou “Sancho Gobernador” (1863); altres remarcables publicacions litogràfiques, en negre i en color, foren “El Pájaro Verde” (1860), “La Porra” (1864), “un Tros de Paper” (1865), “Lo Noi de la Mare” (1866), “La Flaca” (1869), “La Madeja Política” (1873) i “El Loro” (1879). En introduir-se el fotogravat a les impremtes, la litografia restà per a cartells i treballs comercials. Modernament, ha estat recuperada pels conreadors de l’obra gràfica, per a major difusió de l’art.