Hom sol entendre la mentida com a fruit d’una expressa intenció d’amagar la veritat, i és en aquest sentit que hom en diu mentida integral, referida a subjectes d’una intel·ligència i un estat psíquic normals i objecte propi de qualificació moral. Tanmateix, la mentida és sovint resultant d’incidències i de determinacions morboses o patològiques, i aleshores ha d’ésser contraposada no tant a la veritat com a la sinceritat, i la intenció d’amagar la veritat no pot ésser prou minvada. Entre els diversos factors, personals o socials, que incideixen en el fet de la mentida cal destacar la capacitat subjectiva d’autoengany per obnubilació passional o patològica (feblesa mental, desequilibri psíquic, paranoia, perversitat constitucional o adquirida, sigui per errors d’educació o postencefalítica, etc), la necessitat d’autojustificar-se, l’influx de les creences i les supersticions imperants, la vigència de l’anomenat pensament màgic, o mitomania, etc. Entre els tipus més característics de mentida cal esmentar la dels nens i l’anomenada mentida invertida (dissimulació i reticència).
f
Psicologia