El mot, del grec μοναχός, designa primerament aquell qui viu sol. Però en un sentit més ampli designa tots aquells qui se separen més o menys totalment de la societat per viure sols amb Déu en la pregària (contemplació), tant si viuen aïllats com si viuen en comunitat. Al llarg de la història hom troba monjos en el judaisme (essenis, Qumrân), en el budisme, en l’hinduisme i en el cristianisme (monaquisme); hi hagué formes de vida semblants en alguns corrents gnòstics, estoics i platònics i en l’islam. El seu estil de vida sol ésser simple i auster i comporta el celibat i una ascesi personal segons les tradicions inherents a cada religió. En l’àmbit cristià, el terme monjo és aplicat als ermitans o anacoretes i als cenobites, que habiten en monestirs; també, als primers segles, hi havia monjos giròvags, sarabaïtes, estilites, etc.
m
Religió