La seva existència és documentada des de la prehistòria, de la qual daten algunes de les ensenyes que en constituïen el símbol i tòtem, fins a la fi de l’època faraònica. En la fase històrica, el nomós continuà tenint un paper important malgrat la migradesa del seu territori, el qual comprenia una sèrie de nuclis habitats a més de la capital, on radicaven el temple de la divinitat principal de la província i els serveis administratius centrals, presidits pel nomarca. Bé que el nombre i els límits dels nomoí variaren amb el temps (la delimitació de les fronteres comunes era causa de freqüents picabaralles), n'hi hagué, en general, vint-i-dos a l’Alt Egipte (que comprèn també l’anomenat Egipte Mitjà) i vint al Baix Egipte. De final de la dinastia VI a la XII fou quan els nomoí tingueren un paper més rellevant, especialment durant el Primer Període Intermedi, l’època daurada dels nomarques. Unitats autonòmes durant una bona part de la història faraònica, amb possibilitats d’autogovernar-se (alguns, però, amb grans dificultats), els nomoí tendien a independitzar-se tan bon punt es debilitava el poder de la corona. A l’Alt Egipte, els més importants foren el I (amb capital a Elefantina), que feia de marca protectora respecte a Núbia, el IV (Tebes) i el VIII (This), amb l’important centre religiós d’Abidos; a l’Egipte Mitjà, el XIII (Asyūṭ), l’escut dels reis heracleopolitans (dinasties IX-X) enfront de Tebes, el XIV (Kusae), el XV (Hermòpolis), on radicaven les importants pedres d’alabastre de Hatnub, el XVI (Hebenu) i el XX (Heracleòpolis Magna), seu dels fundadors de les dinasties IX i X; al Baix Egipte, a l’últim, el I (Memfis), el V (Saïs), el XIII (Heliòpolis), el XV (Mendes) i el XX (Bubastris).
m
Història