És atribuït també a la divinitat i als sants, com a signe de majestat i de poder. L’exemple més antic sembla que és el tron de pedra, sense braços, de Minos, a Cnossos (minoic recent II). A l’època clàssica solia ésser de fusta policromada o daurada, esculpida amb nombroses figures animals als braços i als petges. A través de representacions de Crist i de la Mare de Déu és possible de conèixer la sumptuositat dels trons bizantins. Un tron buit o amb una creu al damunt apareix, com a motiu iconogràfic (anomenat també hetimasia, ‘preparació [del tron]') en la simbologia cristiana, per a significar la presència invisible de la divinitat, i potser també l’expectació (advent) del Crist en la seva segona vinguda. És un motiu constant en l’art bizantí, mentre que l’Occident en conserva només exemples antics, com el de l’arc triomfal de Santa Maria la Major, a Roma, i els de les cúpules dels baptisteris de Ravenna (segle V). Aquest símbol ha estat sovint reprès modernament, gràcies a l’impuls del moviment litúrgic: n'és un bell exemple el de la sagristia de Montserrat, obra de J. Obiols. Un exemple especial és la càtedra del bisbe. Modernament sol consistir en una poltrona circumdada de fastuoses draperies, catifes i dossers. A Catalunya es destaca la Cadira del Rei Martí (segle XIV), d’argent daurat, donatiu reial a la catedral de Barcelona perquè servís de peanya a la creu principal o a la custòdia.
m
Història
Art
Tron reial del Parlament anglès