Hom en discuteix l’origen; potser hi ha elements generals occidentals amb un fort influx oriental a partir del segle VI. Les fonts literàries són abundants i importants, però —excepte el leccionari de Wolfenbüttel, que pot basar-se en un arquetip del segle V— un xic tardanes (segles VI, VII i VIII): misses de Mone, Missale Gothicum, Missale Gallicanum Vetus, Missale Francorum (amb molts elements romans), Leccionari de Luxeuil, Benediccional de Freising, els Statuta Ecclesiae antiqua, les cartes del Pseudo-Germà de París (Expositio brevis antiquae liturgiae Gallicanae) i molts fragments, alguns dels quals poc o molt contaminats per les litúrgies veïnes. Comparada amb la romana, la litúrgia gal·licana és més rica en els formularis i en el ritual; això féu que persistís parcialment quan Carlemany imposà exclusivament el culte romà, excessivament sobri, al seu regne. Així penetraren a Catalunya elements gal·licans tardans que havien contaminat els llibres franco-romans. No s’han conservat manuscrits amb neumes de cant gal·licà.
f
Cristianisme