dret d’habitació

f

Dret civil

Dret real d’ocupar, amb els seus familiars o persones al propi servei, que té una persona respecte a una casa o a la part necessària d’una casa i que pot dimanar d’uns capítols matrimonials, de testament o de contracte especial; aquest dret no es pot arrendar ni cedir a d’altres persones.

Segons el dret romà, s’estenia a tota la casa entera si en el títol constitutiu no era disposada altra cosa. Des de l’entrada en vigor de la Compilació del dret civil especial de Catalunya (1960), s’ha perdut la modalitat catalana d’aquest dret, que es regeix actualment pel Codi Civil espanyol, pel qual l’ocupació de l’immoble resta reduïda a les dependències d’aquest que siguin indispensables per a cobrir les necessitats més estrictes de l’habitacionista.