i intel·ligència artificial | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

intel·ligència artificial

Sigla d’IA
substantiu femení f informàtica inform
Branca de la informàtica que tracta de la representació simbòlica del coneixement i dels mètodes d’inferència simbòlica per ordinador.

La intel·ligència artificial s’ha desenvolupat amb el desplegament de les tècniques utilitzades en el disseny d’autòmats capaços de funcions pròximes a les de la intel·ligència humana. Les activitats de la intel·ligència artificial són el procesament del llenguatge natural, la recuperació intel·ligent de la informació en una base de dades, els sistemes experts, la demostració de teoremes, la robòtica, la programació automàtica, els problemes de la percepció i els jocs, etc. Les tècniques que utilitza són la representació i modelització de coneixements, les estructures de control, la recerca heurística, la planificació, la deducció, l’aprenentatge i els llenguatges i sistemes propis de la intel·ligència artificial.

Hom pot considerar que el pare de la intel·ligència artificial fou el matemàtic Alan Turing, el qual conjecturà la possibilitat de construir màquines intel·ligents. Un dels seus detractors fou el també matemàtic John von Newmann, el qual sostenia que la raó més important que impedia de fabricar ordinadors intel·ligents era la manca d’una teoria lògica d’autòmats, sense la qual no era possible de construir màquines de complexitat prou gran, que les fes capaces de comportaments intel·ligents. L’aparició de la teoria de la informació (Shannon) i de la cibernètica (Wiener) proporcionava una explicació per a moltes situacions que abastaven des del comportament de circuits electrònics fins al comportament de la divisió cel·lular. Així, les investigacions s’orientaren a considerar la màquina com un sistema autoorganitzatiu, que respon a estímuls i modifica el seu comportament (i fins i tot la seva forma) amb la finalitat d’arribar a l’estabilitat (aprendre i adaptar-se de la mateixa manera que el cervell sembla fer-ho). Però l’esperança de construir una màquina pensant, mitjançant una imitació literal del cervell, s’esvaí del tot cap a mitjan dècada dels cinquanta. La idea no es desenvolupà com von Newmann havia profetitzat, i ha calgut anar, a partir de la dècada dels seixanta, cap a d’altres formes més efectives de simular el pensament. Aquests models alternatius a la teoria de la informació i a la cibernètica es basen en el model del tractament de la informació, que consisteix en la manipulació de símbols i no en la simple retroacció (feedback). El tractament de la informació admet d’utilitzar tant expressions matemàtiques com expressions no matemàtiques, i permet de formular simbòlicament moltes més hipòtesis sobre el comportament del cervell que els altres models i, al mateix temps, fa innecessària la comprensió del seu funcionament en el nivell cel·lular. Així, hom considera l’ordinador com un processador d’informació i manipulador de símbols (punt de vista aplicable també als éssers humans). Aquest model inicialment introduí el concepte de tractament de llistes, que acabaria essent la base dels futurs llenguatges de programació per a intel·ligència artificial (llenguatges imperatius com l’ADA, llenguatges funcionals com el FP, llenguatges per a programació lògica basats en resolució com el PROLOG i llenguatges basats en reescriptura com OBJ), que culminaren en el LISP. Les màquines d’aquest període (de recerca heurística) podien jugar a dames i a escacs amb categoria de mestres i reconeixien caràcters impresos i formes. Més tard hom encetà la utilització de la semàntica per a representar coneixements; les realitzacions més importants en aquest camp han estat programes que resolien tests d’intel·ligència del tipus de cercar analogies entre figures geomètriques, programes per a aprendre conceptes mitjançant exemples, i contraexemples, sistemes de comprensió del llenguatge natural (s’han desenvolupat programes que llegeixen històries curtes i són capaços de resumir-les en una frase gramaticalment perfecta), sistemes capaços de conversar en anglès sobre objectes geomètrics, etc. Fets importants que han ajudat al seu desenvolupament són la investigació en robòtica i l’aparició dels sistemes experts. Actualment, el problema fonamental de la intel·ligència artificial no és de desenvolupar poderoses tècniques heurístiques sinó de representar grans quantitats de coneixements (mitjançant quadres o “frames”, “grafs conceptuals”, etc.), de tal manera que sigui possible d’utilitzar-los eficaçment i de manera interactiva (mitjançant la programació interactiva en línia, el motor d’inferències, etc). Hom preveu que, a curt termini, tota la informàtica es basarà en la intel·ligència artificial.

Col·laboració: 
JEG
Llegir més...