Durant la història ha tingut diferents organitzacions. A Europa, quan els estats nacionals no podien completar els seus exèrcits mercenaris, recorrien a les lleves o a les quintes per aconseguir soldats. La Revolució Francesa posà fi a aquesta situació en considerar el servei militar una obligació fonamental de tots els ciutadans. Els partidaris de l’Antic Règim, d’altra banda, preferien que els exèrcits fossin mercenaris i fins i tot estrangers al servei de l’Estat. Aquesta polèmica transcorregué al llarg d’un segle formant part de la lluita per constituir l’estat liberal. El triomf de la burgesia i el fracàs del professionalitzat exèrcit francès, davant els mobilitzats prussians del 1870, popularitzaren el servei militar obligatori segons el model alemany, el qual fou adoptat a tot Europa, amb exclusió d’Anglaterra, gràcies a la protecció de la mar i la marina de guerra. A la fi del segle XIX s’organitzaren els exèrcits nacionals sobre la base del servei obligatori per les tropes metropolitanes i voluntàries per a servir a les colònies. Aquesta generalització dels deures militars donà lloc als enormes exèrcits que s’enfrontaren a la Primera Guerra Mundial. Les immenses mortaldats que es produïren feren sorgir els primers moviments importants d’oposició al servei militar, que ja tenien l’antecedent de la conferència de desarmament de la Haia (1899) i el congrés socialista de Stuttgart (1907).
Des del 1945, a l’Europa occidental confluïren diversos factors que modificaren el concepte tradicional de l’exèrcit, entre els quals es poden esmentar el llarg període d’estabilitat; l’extensió de l’objecció de consciència, que obligà les legislacions d’aquests estats a dictar lleis per a la seva regulació; el gradual procés d’integració europea, que exclou la possibilitat de conflictes armats, i la desaparició de l’URSS (1991), principal amenaça de tipus bèl·lic considerada plausible durant la guerra freda. D’altra banda, el desenvolupament de la tecnologia bèl·lica i la redefinició de les forces armades com a instruments d’interposició en conflictes externs i en operacions com més va més de composició internacional tendeixen a convertir el soldat en un professional pertanyent a un cos altament especialitzat. En conseqüència, la idoneïtat del reclutament obligatori és cada cop més qüestionada, cosa que n’ha comportat l’abolició en alguns països de la Unió Europea (Bèlgica, 1995; Països Baixos, 1996; Espanya, 2001) o, en tot cas, l’augment del pes de l’exèrcit professional amb relació al no professional, la disminució del període de servei, etc. Actualment, els tres tipus de servei militar més habituals són: voluntari, a gran part del Tercer Món i als països anglosaxons (Anglaterra, EUA, Canadà, Austràlia, etc.), obligatori de curta durada i successius períodes d’instrucció (Suïssa, Àustria, Israel) i obligatori amb durades diverses (a Suècia, 7 mesos; a Dinamarca i Portugal, de 4 a 12 mesos segons l’exèrcit; a França, Itàlia i Alemanya, 10 mesos; a Finlàndia, fins a 12 mesos; a Grècia, entre 19 i 21 mesos; a Turquia, 18 mesos; a Rússia, de 18 a 24 mesos; a la Xina, de 3 a 4 anys). El servei voluntari, l’obligatori i l’exèrcit professional són sistemes compatibilitzats en molts països.
A l’Estat espanyol, Carles III proclamà el 1770 la Reial Ordenança de reemplaçament anual de l’exèrcit obligatori, però el gran nombre d’exempcions, privilegis i pagaments permetia amb molta freqüència evitar-ne la prestació, especialment a les classes benestants. Catalunya i el País Basc, a més, n’estigueren exclosos i, el 1773, l’intent d’imposar un sistema de sorteig provocà a Barcelona l’anomenat avalot de les Quintes. Amb l’aprovació de la Constitució del 1876, el servei militar obligatori es feu extensiu arreu de l’Estat, però encara hi foren permeses la compra dels serveis i les substitucions, cosa que convertí, de fet, el servei militar en gairebé exclusiu per a les classes baixes. Directament o indirectament, aquestes pràctiques foren un element important de les revoltes al llarg del segle XIX i principi del XX, de les quals la Setmana Tràgica fou la de més impacte. L’obligatorietat real del servei militar no s’aconseguí fins a la reforma de José Canalejas, el qual instaurà el sistema de quotes (1912) que eliminava totalment les redempcions en metàl·lic, i només n’eren exclosos els fills de vídua i els disminuïts físics i psíquics. Tot i que l’exèrcit s’erigí en un dels pilars del règim, durant el franquisme hi hagueren alguns casos d’objecció de consciència (el primer, el 1959), que durant la Transició s’articulà en el Moviment d’Objecció de Consciència (1977). L’oposició cada vegada més oberta i generalitzada, la inserció de l’Estat espanyol en estructures supraestatals i el nou context tecnològic i globalitzat repercutí en una laxitud creixent del reclutament. La darrera regulació del servei militar a l’Estat espanyol fou la del 1984, que dictaminava l’obligatorietat per a tots els homes útils, amb certes exclusions, i reconeixia tres tipus de servei: voluntari, forçós i del personal de complement. La durada del servei era de dotze mesos per al servei forçós, entre quinze i divuit mesos per al servei voluntari i de setze mesos per al de complement. Des del 1989 les dones poden accedir a tots els exèrcits de les forces armades espanyoles. Per un reial decret del 9 de març de 2001 es clausurà definitivament la prestació del servei militar obligatori a partir del 31 de desembre del mateix any.