Sense veritables dialectes, conserva algunes particularitats regionals a Gonder, al N de la regió d’Amhara i capital d’Etiòpia des del s XVII fins al XIX; a la província de Gojam i a la de Shewa, on hi ha la capital moderna, Addis-Abeba. L’amhàric, amb profunda influència del substrat cuixític, s’ha desenvolupat a partir del gueez o etiòpic antic arran de la constitució, al s XIII, del nou imperi; aleshores era usat en la correspondència oficial, en l’ensenyament del gueez (llengua sàvia i litúrgica) i d’altres matèries religioses. Essencialment llengua parlada, se'n coneixen poques restes literàries, les més antigues de les quals daten del s XIV i són de caràcter popular. Al s XVI, l’intent dels jesuïtes d’evangelitzar el país els obligà a usar l’amhàric per a llurs obres de catequesi que alhora provocaren obres apologètiques del clericat abissini —traduccions del saltiri, el Wedassê Mâryâm, etc—, escrites també en amhàric. Així la llengua amhàrica esdevingué el vehicle d’una literatura religiosa que s’eclipsà al s XVII, en ésser bandejats els jesuïtes. Fins a la segona meitat del s XIX —a partir dels regnats de Teodor II i de Menelik II—, i lligat amb els esforços de centralització i d’unificació del país, no es produí un desvetllament que tingué l’amhàric com a llengua de cultura. La introducció de la impremta, l’aparició de la premsa i l’ocupació italiana han ajudat a laïcitzar la literatura, que ha aconseguit un apreciable desenvolupament en el camp didàctic. L’amhàric té una gran abundància de prepalatals i una absència gairebé total de velars. El nom és invariable malgrat una forma plural en -oč. La majoria dels verbs tenen només tres consonants radicals. Per a l’expressió dels temps i dels modes disposa, ultra les formes heretades del gueez, de formes compostes amb un auxiliar posposat. Al costat del tema simple, n'hi ha un de freqüentatiu, de repetició interna. Les altres modalitats de l’acció s’expressen per temes amb prefixos. Però el fet més remarcable és l’ordre dels mots i la disposició de la frase, sovint llarga i periòdica, amb subordinades i incisos abans de la principal i amb el verb principal al final.
m
Lingüística i sociolingüística
Literatura