càntabre
| càntabra

f
m
Història

Individu d’un grup de pobles preromans establerts a la costa del nord de la península Ibèrica, a la zona muntanyosa de l’actual província de Santander i part oriental d’Astúries des del riu Sella fins al Nerbion.

Entre les tribus càntabres cal esmentar els aurins, còncans, coniscs, morecans, orgenomescs, tamàrics, vadinians i velegians. Hom troba en els càntabres un element bàsic preindoeuropeu i un altre de cèltic o indoeuropeu antic. Tenien una cultura agrícola primitiva de tipus matriarcal. Són esmentats per primera vegada el 195 aC; el 151 aC foren aliats dels vacceus contra els romans. A les ordres d’Afrani feren la guerra a favor de Sertori. Foren aliats dels aquitans en llur guerra contra Juli Cèsar i els darrers hispànics sotmesos a Roma: les anomenades guerres càntabres, contra els càntabres, els asturs i els galaics, de gran duresa, s’iniciaren el 29 aC. August dirigí personalment la guerra en 26-25 aC. La batalla d’Aracillum (26 aC) fou una forta derrota càntabra, però la resistència perdurà fins al 19 aC, que Agripa els sotmeté. Malgrat la victòria romana, llur romanització fou lenta i no fou mai total. El cristianisme també hi penetrà lentament.