Foren constituïts en congregació per Pau V el 1617 i en orde religiós per Gregori XV el 1621, que aprovà les constitucions el 1622 d’acord amb el règim propi dels clergues regulars. Els escolapis es difongueren molt aviat pels estats italians i per Bohèmia. Per desavinences internes Innocenci X els suprimí com a orde el 1646, però no abandonaren les escoles, i el 1656 i el 1669 foren novament elevats a congregació i a orde. Continuà l’expansió per tota l’Europa central (Polònia, Hongria, Eslovàquia, Àustria, Romania, Lituània i Alemanya, i també Iugoslàvia, Rússia i Suïssa). Al segle XVIII assoliren una gran importància, tant pel nombre de col·legis com pel prestigi científic. El període napoleònic i els esdeveniments polítics europeus els afectaren notablement. El 1994 l’orde tenia 1 447 membres i 229 cases.
A la península Ibèrica s’introduïren per Catalunya, encara en vida de Calassanç, bé que només hi pogueren obrir casa a Guissona (1638-41), de vida efímera a causa de la guerra dels Segadors. El 1683, després d’altres intents fallits, hom féu la primera fundació estable a Moià. S’expandiren primer pel Principat i després per Aragó i Castella. A València no obriren escola fins el 1738. Les primeres cases, obra de napolitans, depengueren de la província escolàpia de Sardenya com a viceprovíncia de Catalunya (a vegades anomenada d’Espanya). La guerra de Successió deixà els col·legis en mans d’escolapis autòctons, els quals es constituïren en comissariat dependent de Roma. El 1711 formaren la viceprovíncia d’Espanya, província des del 1731. Les cases del Principat, que ja des del 1729 gaudien d’una certa autonomia, el 1742 formaren la viceprovíncia de Catalunya, província des del 1751 que incorporà Mallorca el 1893, mentre que la resta, incloses les de València, constituí la província d’Aragó.
Els col·legis s’havien establert amb contracte amb els municipis, cosa que, juntament amb les donacions dels particulars, en feia possible la gratuïtat. L’ensenyament comprenia catecisme, primeres lletres, gramàtica llatina (a València hom topà amb dificultats per tal com els jesuïtes se n’atribuïen l’exclusiva) i retòrica, amb especial atenció a l’aritmètica. A Mataró hom ensenyà filosofia des del 1742 i nàutica des del 1767. Gairebé tots els col·legis tenien internat i a Mataró i a València hi hagué seminari de nobles. La incorporació dels escolapis als corrents culturals de l’època decantà llur ensenyament vers les ciències positives. A Catalunya es renovaren els edificis escolars, s’inicià (1772) l’edició de texts propis i es redactà un mètode uniforme per a tots els col·legis (1797).
La butlla Inter graviores, de Pius VII (1804), separà de l’obediència al superior general els escolapis d’Espanya, i fou creada una vicaria general que durà fins el 1904. El 1826 es formà la viceprovíncia de València, que esdevingué província el 1833. La província de Catalunya obrí col·legis a Cuba el 1857. Les supressions d’ordes religiosos del segle XIX no inclogueren el dels escolapis, atesa llur utilitat, però la del 1837 els afectà greument en la disminució de personal i d’activitats docents. D’altra banda, la promulgació de plans d’estudis posà fi a llur autonomia pedagògica i el 1859 foren declarats establiments privats, tot perdent el seu caràcter tradicional d’escoles públiques. La revisió unilateral dels pactes fundacionals per part dels nous ajuntaments sorgits de la revolució del 1868, anul·là o feu insuficients les donacions municipals, i la Santa Seu hagué d’autoritzar (1873) el cobrament als alumnes. Des de la Restauració fins a la Primera Guerra Mundial hi hagué una gran activitat fundacional.
Els escolapis participen activament en la renovació pedagògica i en moviments diversos com el litúrgic, el cant gregorià, pomells de joventut, federació de joves cristians, etc. Catalunya feu noves fundacions a Cuba (viceprovíncia des del 1906) i també a Panamà (1889) i Mèxic (1913) i, a Europa, a Lovaina (1909-14). A Barcelona, i posteriorment a València, hom fundà l’Acadèmia Calassància, que aplegà els antics alumnes amb fins culturals i publicà la revista del mateix nom (1891-1930), i hom participà activament en els nous moviments pedagògics i litúrgics. Durant la Segona República els col·legis depengueren jurídicament de les associacions de pares de família. Represes les activitats docents després de la guerra civil de 1936-39, hom fundà noves cases al país, com també a Amèrica i al Senegal: la província de Mèxic (1990) fou fruit de l’aportació catalana, i actualment hi ha viceprovíncies dependents de Catalunya com ara l’Alta i Baixa Califòrnia (1987), i el Senegal-Camerun (1987), i la viceprovíncia de l’Amèrica Central (1960) depèn de la de València.
Actualment, hom ha iniciat també labors educatives a parròquies, a institucions estatals i en activitats de lleure (colònies, casals, esplais, etc.), i hom ha establert la coeducació en els seus col·legis i ha incorporat seglars a la seva direcció. Per gestionar l’activitat escolar hom creà el secretariat de les Institucions Escolars de l’Escola Pia de Catalunya. La Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi (1983) en el tercer centenari de la seva introducció a Catalunya. Han estat superiors de l’orde els escolapis catalans Calassanç Casanovas (1868-86), Tomàs Viñas (1912-23) i Josep M. Balcells (des del 1985).
Col·legis i cases d’escolapis als Països Catalans
Província escolàpia de Catalunya | |
Moià (Moianès) | 1683 |
Oliana (Alt Urgell) | 1690-1844 |
Balaguer (Noguera) | des del 1700 |
Castellbò (Alt Urgell) | 1709-1718 |
Puigcerdà (Baixa Cerdanya) | 1728-1972 |
Igualada (Anoia) | 1723-1836 i des del 1858 |
Mataró (Maresme) | des del 1737 |
Solsona | 1757-1837 |
Sant Antoni (Barcelona) | des del 1815 |
Sabadell (Vallès Occidental) | des del 1818 |
Calella (Maresme) | des del 1819 |
Olot (Garrotxa) | des del 1858 |
Reus (Baix Camp) | 1858-1870 |
Terrassa (Vallès Occidental) | 1864-1868 i des del 1901 |
Vilanova i la Geltrú (Garraf) | des del 1877 |
Tàrrega (Urgell) | des de 1884 |
Morella (Ports) | 1885-1972 |
Col·legi Calassanci (Barcelona) | des del 1893 |
Palma de Mallorca | 1893-1904 |
Valls (Alt Camp) | 1893-1905 |
Sarrià (Barcelona) | des del 1894 |
Castellar del Vallès (Vallès Occidental) | 1896-1939 |
Col·legi Balmes (Barcelona) | des del 1899 |
Caldes de Montbui (vallès Occidental) | des del 1909 |
Nostra Senyora (Barcelona) | des del 1909 |
Alella (Maresme) | des del 1916 |
Sant Martí de Tous (Anoia) | 1926-1928 |
Granollers (Vallès Oriental) | des del 1933 |
Sitges (Garraf) | 1934-1940 i des del 1948 |
Barcelona-Wad-Ras | 1949-1951 |
parròquia de Sant Josep de Calassanç (Barcelona) | des del 1953 |
Sant Adrià de Besòs (Barcelonès) | des del 1963 |
les Arenes, Terrassa (Vallès Occidental) | 1962-1970 |
l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) | 1968-1995 |
Residència Provincial (Barcelona) | 1970-1982 |
parròquia de Ca N’Oriac, Sabadell (Vallès Occidental) | des del 1978 |
parròquia del Carme (Barcelona) | |
Província escolàpia de València | |
Sant Joaquim (València) | des del 1738 |
Gandia (Safor) | des del 1807 |
Col·legi Reunit (València) | 1830-1847 |
Utiel (Plana d’Utiel) | 1869-1931 |
Xàtiva (Costera) | 1876-1881 |
Alzira (Ribera Alta) | 1877-1949 |
Castelló de la Plana | des del 1897 |
Algemesí (Ribera Alta) | des del 1908 |
el Grau (València) | 1911-1936 |
Godelleta (Foia de Bunyol) | 1915-1960 |
Residència Universitàrai (València) | 1946-1964 |
Col·legi Calassanç (València) | des del 1954 |
la Malva-rosa (València) | des del 1963 |
Província escolàpia d’Aragó | |
Peralta de la Sal (Litera) | des del 1697 |
Benavarri (Baixa Ribagorça) | 1729-1837 |
Tamarit de Litera | 1740-1940 |
Albelda (Litera) | 1786-1808 |
Fraga (Baix Cinca) | 1827-1883 |
Col·legi i cases d’escolàpies | |
Figeueres (Alt Empordà) | des del 1829 |
Arenys de Mar (Maresme) | des del 1842 |
Sabadell (Vallès Occidental) | des del 1846 |
el Vendrell (Baix Penedès) | 1850-1947 |
el Masnou (Maresme) | des del 1852 |
Girona | 1853-1973 |
Blanes (Selva) | 1854-1865 |
Barcelona | des del 1857 |
Sóller (Mallorca) | 1857-1973 |
Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) | des del 1958 |
Sant Martí de Provençals (Barcelona) | des del 1862 |
Alzira (Ribera Alta) | 1877-1886 i 1893-1949 |
Vilanova i la Geltrú (Garraf) | 1880-1906 |
València | des del 1886 |
Gràcia (Barcelona) | des del 1897 |
Palma de Mallorca | des del 1924 |
Gandia (Safor) | des del 1942 |
Alaquàs (Horta) | des del 1957 |
Horta (Barcelona) | 1959-1977 |
Bon Pastor, Figueres (Alt Empordà) | 1966-1990 |
l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) | des del 1972 |
Paterna (Horta) | des del 1972 |
València | des del 1992 |